(Article publicat originàriament al Diari de l’Educació)
Quant de temps fa que, com a persones adultes, no juguem? Quant de temps fa que no ens enfilem a una estructura de fusta, pujant per unes cordes, per després fer equilibris passant per un pont i, finalment, lliscar tobogan avall? Quina ha sigut la última vegada que ens hem endinsat entre els matolls perseguint un escarabat, o una fila de formigues o un llangardaix? Quant de temps fa que no deixem la pell en un partit de futbol improvisat? Quant de temps fa que no agafem uns patins, un skate o una bicicleta pel simple plaer de patinar, de fer equilibris o piruetes? Quina ha sigut la última vegada que hem fet ‘pastetes’ amb sorra i aigua? Tristament, la resposta més comuna entre la majoria d’adults deu ser “ fa molt temps”.
I, donat que fa molt temps que no juguem, què ens fa pensar que nosaltres, les persones adultes, som les més adequades per dissenyar els espais de joc dels infants i adolescents de la ciutat? El cert és que qui més en sap de joc i d’experiències lúdiques, qui pot orientar-nos millor sobre què hi ha d’haver en un parc per afavorir que sigui un espai jugable, són els propis infants. Partint d’aquesta base i en el marc de l’estratègia Barcelona dona molt de joc, l’Ajuntament de Barcelona, amb l’acompanyament de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona hem realitzat un procés de cocreació de dos parcs en espais lúdics. Hem preguntat a 170 infants d’entre 10 i 12 anys a què els agrada jugar (a ells i també als nens i nenes més grans i als més petits), com valoren l’estat actual de dos parcs de la ciutat –el Parc Central de Nou Barris i el Parc de la Pegaso, a Sant Andreu- en termes d’oportunitats de joc i de trobada, com els agradaria que es transformessin aquests parcs perquè en la seva globalitat siguin espais de joc i què voldrien trobar-hi. Tot el que ens han dit es recull en l’informe de resultats del procés de cocreació de dos parcs de Barcelona, i bona part de les seves propostes han quedat recollides en els avantprojectes que han fet l’equip d’arquitectes i projectistes.
Les mateixes preguntes, les mateixes respostes
I què ens han dit els nens i nenes? Doncs res que no sabéssim ja, res que no haguessin dit ara fa 17 anys, quan a l’Audiència Pública de nois i noies del 2001 se’ls va preguntar la seva opinió sobre els parcs infantils de la ciutat. Aquest 2018 ens han dit que el que més els agrada jugar al parc són jocs de moviment com el futbol, patinar, escalar, anar en bicicleta o skate, saltar a corda, escoltar música, connectar-se a internet, jugar a esquitxar-se i fer punteria o penjar-se. El 2001, els infants i adolescents van demanar espais lliures per jugar a pilota, castells de fusta, espais per amagar-se, paviments durs per jugar amb caniques, tazos i xarranca; i també, espais per a parlar i per a jugar a bàsquet, futbol, tenis o ping pong, pista americana, pistes de patinatge, skate o bicis. Aquells infants del 2001 –que actualment tenen entre 27 i 35 anys i, potser, alguns d’ells ara van als parcs acompanyant els seus fills i filles- tenien pràcticament els mateixos interessos que els infants d’avui, que el 2001 encara no havien nascut.
Que els infants demanin el mateix quasi dues dècades després és, alhora, revelador i preocupant. Revelador perquè clarament ens confirma que el joc, i específicament el joc motriu, és una necessitat vital i un fet intrínsec en la infància; és clau en el seu desenvolupament i, per molt que hagi avançat, per exemple, la tecnologia, jugar a córrer, saltar, sentir vertigen, agafar velocitat amb la pròpia inèrcia, posar a prova les pròpies habilitats, són activitats universals per a tots els infants del món i per a tots els infants al llarg dels temps. I preocupant perquè significa que allò que ens diuen els infants, en aquest cas sobre les zones de joc a l’espai públic, no queda integrat de forma sistemàtica i fa pensar que les seves propostes, malgrat que escoltades, no són suficientment tingudes en compte.
Seguir preguntant per la necessitat de saber i per fomentar el compromís cívic dels infants
Però, si les necessitats de joc són les mateixes de sempre, cal que seguim preguntant cada vegada a les nenes i als nens sobre què els agrada o què necessiten? La resposta és, sens dubte: i tant que cal!
Tot i que podríem obtenir informació valuosa a través de la revisió bibliogràfica i l’opinió dels professionals i persones expertes en joc i en desenvolupament infantil a l’hora de dissenyar àrees de joc, hem de continuar preguntant als infants i també als adolescents. I ho hem de fer, no només perquè així ho diu Nacions Unides, sinó també, per dos motius més. El primer és perquè preguntar-los de forma contextualitzada (sobre aquells espais que tenen a prop, que en fan ús i que formen part de la seva vida quotidiana) permetrà que recollim propostes realment significatives, que tenen en compte l’entorn i les experiències personals dels infants d’aquell territori. El segon és perquè implicant-los en la transformació de l’espai públic i cocreant-lo amb els nois i noies, fomentem, no només que se sentin escoltats i tinguts en compte -i per tant garantim dos dels drets que tenen reconeguts-, sinó que, també, contribuïm a ampliar el seu sentiment de pertinença al barri, a coresponsabilitzar-los del bon ús de les àrees de joc i espais lúdics, i a ser membres actius i protagonistes de la vida comunitària en un espai urbà més adequt a les seves necessitats de la vida quotidiana, entre les quals, principalment, el joc i la trobada.
Conèixer l’experiència dels infants és una peça imprescindible per la millora de les seves vides, tal com ja explicàvem en aquest article sobre l’experiència noruega de The Change Factory, i la participació dels infants no és un fi en si mateix, sinó una manera d’accedir al coneixement valuós que tenen els nens i nenes sobre els sistemes dels que participen com, en aquest cas, els espais de joc. Per això és important que la consulta als infants no sigui una experiència puntual i aïllada, sinó un procediment sistèmic, una part dels procediments municipals amb metodologies adequades i viables d’aplicar, tenint en compte la realitat organitzativa de l’Ajuntament i de la ciutadania. És per això que, a partir del procés de cocreació del Parc Central de Nou Barris i del Parc de la Pegaso, i contrastant-lo amb altres processos participatius per la transformació de l’espai públic a la ciutat, aportarem la metodologia emprada que quedarà recollida en la caixa d’eines als annexos del Pla del joc a l’espai públic amb horitzó 2030.
Els infants són els principals usuaris de les àrees de joc i, com a tals, han de ser informants clau per als equips d’arquitectes i projectistes encarregats de remodelar o dissenyar nous parcs. I, sobretot, cal que allò que ens diguin no només sigui escoltat sinó, també, tingut en compte. Amb una ciutat més apropiada pels nens i les nenes, de retruc, construirem una ciutat millor per a tota la ciutadania.
