Per als que arribeu a aquest post sense el context necessari, dir-vos que respon a les preguntes que @gustrell ens va fer arribar el 23 de març al compte de twitter de l’@InstInfancia. Dir-vos també que el signo a títol personal, com a Laia Pineda en base a la meva trajectòria a l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona (iniciada l’any 2016 com a cap de projectes fins que el passat juliol del 2019 vaig assumir-ne la direcció) i en el que he pogut anar llegint aquests dies. Dono les gràcies a les meves companyes d’equip Laia Curcoll i Emma Cortés, perquè amb la seva revisió han fet aportacions molt valuoses.
També aprofito el motiu d’aquest post per avançar-vos que des de l’@InstInfancia obrim una notícia al web La crisi del Covid-19 amb perspectiva d’infància que anirem actualitzant periòdicament amb articles, reportatges i informacions que des de l’equip de l’@instInfancia pensem que ajuden a entendre els impactes específics que aquesta crisi té sobre la infància i per destacar les accions i mesures des de les quals podem acompanyar millor a la infància i contribuir a preservar els seus drets, partint de la necessària coresponsabilitat de tots els actors.
Com deia a l’inici, he optat per una resposta a títol personal perquè una resposta institucional, com a @InstInfancia, en tant que instrument públic dedicat al coneixement, requeriria una mirada més pausada, aplicant-hi mètode i perspectiva. Però en les actuals circumstàncies de confinament i de canvis vertiginosos, i des de la impossibilitat d’avançar en molts dels nostres projectes de la manera com ho teníem planejat, hem constatat la importància de destinar part dels nostre treball a identificar les situacions d’aquesta crisi que posen els drets dels infants en entredit i a difondre evidències, iniciatives i recomanacions que donen resposta a les necessitats específiques dels infants en situació de confinament.
Finalment, i d’acord amb els principis d’actuació de l’Institut Infància i Adolescència, posarem sempre per davant la mirada d’equitat, prioritzant les informacions que evidencien com el confinament no és només adultocèntric, sinó també molt desigual entre els infants. I el fet que les conseqüències quan acabi el confinament també seran desiguals, ja que es veuran molt condicionades per les circumstàncies familiars i les desigualtats de classe en les que cada infant haurà viscut el seu confinament. Avançar-se a les conseqüències negatives pels nens i nenes és important per poder planificar estratègies que les minimitzin i actuar en benefici de la infància més perjudicada.
Fets aquests aclariments, miro de donar resposta al que podem fer per vetllar pels drets de la infància a la ciutat en època de confinament:
1) Atendre a l’interès superior de l’infant, un principi rector en la presa de decisions
Les mesures de confinament establertes pel govern espanyol han estat dràstiques. I, sense entrar a jutjar si són les necessàries o no perquè no en sóc experta i és un tema que genera molta controvèrsia, el que sí que està clar és que no han tingut en compte l’interès superior de l’infant, un dels 4 principis rectors de la Convenció dels Drets de l’Infant. Segons aquest principi qualsevol decisió, llei o política que pugui afectar la infància ha de tenir en compte què és el millor per als nens i nenes. Vull matisar que “tenir en compte l’interès superior de l’infant” no significa que els seus drets siguin més importants que els d’altres col·lectius i, en cap cas, estic plantejant d’escollir entre la vida de la gent gran i els drets dels infants sinó que del que es tracta és d’ obligar-se a pensar com les decisions que prenen els adults impacten en la condició d’infant i, des d’aquesta reflexió, donar la millor resposta possible a aquests impactes.
Les mesures més laxes respecte al confinament que han aplicat països com França, Bèlgica, Suïssa, Àustria o Suècia, evidencien que existeixen altres possibilitats, més enllà del clàssic “cafè per a tothom”, que s’estalvia haver de lidiar amb solucions més complexes, però més sensibles a les desigualtats socials. Sense oblidar que la corba de contagis d’aquests països és menor a la nostra, el que vull destacar és que les seves mesures denoten una consideració de la infància diferent a la que s’ha pres a l’estat Espanyol. Els primers ministres de Noruega i Suècia, a més, s’han adreçat directament als infants per explicar-los les mesures preses.
No poder sortir diàriament de casa, per estar en contacte amb l’aire i el sol i per poder satisfer la necessitat vital de moviment -pròpia de la infància i que no es pot suplir amb tecnologies-, sobretot per aquells infants que no tenen cap espai exterior en el seu habitatge o per als que hi viuen en condicions d’amuntegament, són condicions amb gran impacte per la seva salut i benestar. Afortunadament es comencen a sentir veus expertes que alerten dels efectes no desitjats d’aquest confinament tan radical, i cal esperar que, en breu, hi hagi una revisió de les condicions actuals. Sobretot si, tal i com sembla, el confinament s’allarga.
El fet que sí que es permeti sortir a passejar els gossos ha generat també molta controvèrsia. Tal i com ha exposat el filòsof César Rendueles recentment a @elconfidencial, més enllà d’una qüestió de salubritat, aquesta mesura denota una confiança per part del govern en els amos dels gossos que no s’està tenint en els pares o mares de les criatures, a qui es pressuposa la incapacitat de sortir al carrer tot respectant les mesures de seguretat. Una mirada que veu els infants més com a potencials transmissors de la malaltia que com a ciutadans amb drets i amb capacitat per jugar el seu paper en aquesta enorme crisi social.
2) Escatir a on estan les prioritats: pobresa infantil i igualtat d’oportunitats educatives
Dit això, entre els molts aspectes que es podrien destacar en la preservació dels drets dels infants (dret al joc, al descans, a les activitats culturals, a ser escoltats,…) i coneixedora de la seva indivisibilitat i del vincle entre tots ells, m’atreveixo a dir que ens temps d’emergència social com l’actual hem de ser capaços, malgrat tot, de prioritzar. I penso que en el context actual és prioritari preservar els infants de la pobresa infantil i de les desigualtats educatives, pels impactes nocius que sabem que tindran al llarg i ample de les seves vides, no només durant la infància sinó durant les seves trajectòries vitals i laborals futures.
Disposem de molta evidència sobre la pobresa infantil. I tenim dades recents. Just abans de la crisi del Covid-19, la pobresa ja afectava a 3 de cada 10 infants i adolescents a Barcelona i Catalunya. I hem de recordar que els infants van ser un dels col·lectius que més va patir la crisi del 2008. No ens podem permetre que plogui sobre mullat i que els infants també estiguin entre els majors damnificats per aquesta nova crisi. La pobresa té impactes singulars en la infància i els n’hem de protegir. A més, que hi hagi infants que viuen en la pobresa té conseqüències directes en la cohesió social futura.
Per altra banda, una educació de qualitat des de la primera infància però també al llarg de la primària i la secundària, és la millor garantia d’accés a altres oportunitats per als infants que viuen en llars desafavorides. Una educació de qualitat es tradueix en possibilitats d’aprenentatges dins i fora de l’escola, en oportunitats per al joc enriquit i en l’accés a activitats culturals per a tots els infants amb independència de la seva condició o procedència. Tal i com han destacat expertes aquests dies, la bretxa educativa ens hauria de tenir bastant més preocupats que els deures (que en el marc del confinament tornen a convertir-se en una important font de desigualtats entre els infants a qui els seus pares i mares poden ajudar i aquells que no poden comptar amb el seu suport o que no disposen d’ordinador a casa).
3) Comprendre que la co-responsabilitat és clau per preservar i avançar en els drets de la infància
Si volem vetllar pels drets de la infància és imprescindible sumar esforços, perquè la infància és cosa de totes i tots. Cadascú des del marge de maniobra que té a disposició i des dels rols que desenvolupa. Des d’aquesta perspectiva de co-responsabilitat cal subratllar que:
- L’ Administració pública (en els seus nivells administratius -central, autonòmic i local-) és qui ha de vetllar, en primera instància, pels col·lectius més vulnerables que pateixen o patiran greus conseqüències del la crisi social que ha desencadenat el covid-19. I ho ha de fer a través de tots els seus mitjans: amb suport econòmic, alimentari, habitatge, habitatge, escola, serveis sanitaris, serveis socials. Al nostre fil @Instinfancia hem destacat (i celebrat) alguna de les mesures que s’han començat a prendre des de les diferents administracions, però en caldran, de ben segur, moltes altres que posin als col·lectius més vulnerats en 1er pla.
- És igualment necessari reconèixer i donar el màxim suport possible als educadors socials, psicòlegs i integradors socials que tenen al seu càrrec a infants i joves i que vetllen perquè es preservi una atenció adequada a la infància, ja sigui des de l’àmbit de l’administració pública o des de la gran tasca que fa el tercer sector social. El seu paper és essencial en aquesta crisi que està portant encara més al límit un sector que ja vivia en condicions de precarietat laboral abans de la crisi, però que en canvi és vital per la protecció de la infància que no pot comptar amb la dels seus familiars.
- Les i els mestres també tenen un paper important durant l’etapa de confinament, perquè mantenir el contacte amb els alumnes pot ser de vital importància per a infants que poden estar visquent el confinament molt sols o, encara pitjor, en situacions de maltractament, tal i com ens ha alertat el reconegut psicòleg i educador Jaume Funes. Quan es produeixi el retorn a les aules, la comunitat educativa (mestres, administració i famílies) haurà de treballar per remuntar unes oportunitats educatives que, inevitablement, haurà malmès aquesta crisi. Tal i com ja ha dit l’expert en educació Miquel Àngel Alegre, després de l’emergència sanitària ens arribarà l’emergència educativa. Joan Maria Girona i Jaume Cela també han alertat de la necessitat d’una atenció específica i diferenciada dels infants quan puguin tornar a trepitjar les aules.
- Les famílies són un espai de cura primordial per als infants, també ho han subratllat molts experts/es, i és des d’on cal que es despleguin els millors recursos i capacitats educatives i de cura per acompanyar de la millor manera possible els infants i de múltiples maneres: a través del joc, dedicant-los temps, establint un ordre en el seu dia a dia i escoltant-los. En aquesta línia circulen moltes recomanacions sobre la importància de prendre’s temps per estar, jugar i escoltar als nostres infants, de les que ens hem anat fent ressò i que poden ser bones fonts d’inspiració sobre com acompanyar la infància des de casa. Des de la consciència que, també en aquest cas, les desigualtats socials marcaran enormement els suports que rebran els infants per part de les seves famílies.
- És imprescindible assenyalar el potencial de la comunitat, encarnada en grups de suport mutu, en accions de solidaritat en el veïnat, en comitès de solidaritat a on el bé de l’altre es posa per sobre del jo individual. La comunitat ofereix suport des de l’altruisme, la cooperació i l’ajuda mútua allà a on l’administració o les pròpies famílies no arriben. I cal veure que totes aquestes actuacions també són beneficioses per a la infància, encara que no s’hi adrecin de forma específica. Per a més, des del teixit social estan naixent multitud d’actuacions per tal que els infants no pateixin privacions bàsiques, o per ajudar-los amb els deures que no poden fer sols, o amb altres tipus de suport que, en el context de confinament actual, es poden fer per canals digitals. La comunitat està demostrant la seva capacitat d’atendre moltes necessitats en situació de confinament, però el seu paper tal vegada serà encara més rellevant quan les actuals condicions de confinament s’acabin i hi hagi moltes necessitats socials per atendre.
- I no ens oblidem dels propis infants! Perquè hi tenen molt a dir i molt a fer, però no solem comptar-hi. Com exposàvem Laia Curcoll i jo mateixa en un article publicat fa pocs dies a @socialpuntcat, els nens i nenes sempre tenen moltes preguntes, i de molt rellevants. A banda del seu dret a rebre una informació adequada (article 17 de la Convenció dels Drets de l’Infant), les nenes i els nens necessiten comprendre aquest enorme problema social i sentir-se’n part.
Sense escoltar o preguntar als nens i nenes és impossible entendre la seva perspectiva ni conèixer les seves vivències. Si no els escoltem, no els fem presents i no és possible adonar-nos de com estan ni del que necessiten per estar millor. Conèixer les seves perspectives és el millor antídot a la mirada adultocèntrica.
I si ens creiem de veritat que són ciutadans actius i amb capacitats creixents, ens adonarem com els infants poden jugar un paper positiu i contribuir a l’optimisme en aquestes dures circumstàncies. I observarem que, sigui entre germanes, germans i/o amb contactes telefònics amb els seus amics i amigues (sobretot a partir de certes edats), ells mateixos es donen suport, col·laboren entre sí i, així, es reconnecten a un món que, de la nit al dia, els n’ha expulsat sense contemplacions.
