Carmen Giró és periodista amb més de trenta anys d’experiència en premsa escrita, especialitzada en temes socials com educació, infància i psicologia, i també cultura i viatges. És l’autora de l’informe “Ús de les pantalles en la petita infància: visions i experiències des de l’escola bressol”, encarregat per l’àrea d’Educació de la Diputació de Barcelona. Aquesta és una transcripció reduïda del diàleg/entrevista conduït per la responsable de comunicació de l’Institut Infància i Adolescència, Laia Curcoll, a Carmen Giró en motiu de la 3a Jornada BBB ‘Desconnectem pantalles, connectem amb el barri’.
P: Com has treballat aquest informe, Carmen?
R: He pogut parlar amb diferents expertes en aquest tema, i amb professionals que treballen dia a dia en contacte amb aquesta relació que, com dius, és conflictiva. Tenim moltes evidències científiques sobre aquest tema, avalades per la OMS, institucions mèdiques com hospitals i associacions de pediatria, la Generalitat… He tingut una gran ajuda de l’experta Anna Ramis, impulsora del manifest “De 0 a 3, pantalles res”, i de professionals de l’àmbit de la salut mental i del desenvolupament infantil com Thais de Cruïlles i Mayte Nebot del CDIAP de Terrassa, i a més he parlat amb portaveus d’iniciatives locals portades a terme per ajuntaments en les seves escoles i escoles bressol, com a Olot. Amb tot això, he intentat redactar un document divulgatiu que serveixi de suport en aquesta lluita desigual que tenim amb la tecnologia.
P: Els mateixos nens i nenes, en aquesta franja de transició cap a l’adolescència, són conscients dels riscos de les pantalles. I quan els preguntem què podem fer per millorar el benestar de la infància, una de les coses que ens diuen a través de l’Agenda dels Infants és que necessiten més ajuda per utilitzar les pantalles amb seguretat i per no enganxar-s’hi. Concretament, demanen que els ajudem a controlar el temps que passen davant les pantalles, que els ajudem a controlar els continguts que els arriben perquè siguin adequats a la seva edat, i que els oferim alternatives divertides fora de les pantalles. Però no podem esperar a l’adolescència per abordar aquesta qüestió.
R: Efectivament, sembla que els nens ho tenen més clar que els adults, a vegades. Si esperem a l’adolescència ja haurem fet tard, perquè és molt més difícil reconduir un mal hàbit que construir-ne un de bo. No podem parlar només dels efectes de les pantalles en la petita infància si abans no fem un examen de consciència els adults que, al cap i a la fi, som els que els donem el mòbil o la tauleta. No ho agafen ells sols… No oblidem la importància d’educar en l’exemple, que és la base de tot el que vindrà després.
P: Al teu informe hi ha uns quants exemples de situacions ben quotidianes que mostren fins a quin punt els mòbils estan tenint un impacte en la vida dels nens i nenes des que són ben petits. Un d’ells és aquest: Estem asseguts en un banc del parc mentre el nostre fill juga. Aprofitem per mirar els últims whatsapps al mòbil. Mentrestant, el nostre fill fa la seva primera tombarella al sorral. Creus que el principal problema que tenim en aquests moments és que els pares o mares no estem prou pendents dels nostres infants?
R: No crec que no estem prou pendents, però sí que crec que potser estem pendents d’una manera errònia. Considero que tots els pares i mares, per instint, volem el millor pels nostres fills i filles. Mai com ara hi ha hagut tanta informació sobre temes de salut en general, sobre prevenció, sobre com portar una vida sana, i en canvi és molt difícil que aquests missatges cuallin en gran part de la població. A més, també hem de tenir en compte que les circumstàncies socials són molt determinants. No és el mateix tenir un horari laboral extens, amb poc temps de qualitat per dedicar al teu fill, que tenir més temps per dedicar-li. Dit això, que sembla obvi, també hem de fer molta autocrítica. Tornant a aquest exemple que es veu al parc cada dia: si em perdo la primera tombarella del meu fill perquè estic contestant un missatge urgent i excepcional de feina, o si me la perdo perquè estic mirant tonteries en vídeos d’Instagram, no és el mateix, no?
P: Una altra situació força habitual és la que descrius d’aquesta manera: Esperem a la parada de l’autobús. Al costat, una mare amb dos petits disfressats de carnestoltes. No els comentem res de la seva disfressa perquè volem mirar les últimes publicacions al nostre Instagram. Ningú parla amb ningú. Fins a quin punt, les famílies tenen la batalla perduda? És tota la societat que educa als infants i els transmet el predomini del mòbil i les pantalles per sobre de les relacions humanes?
R: Aquella famosa frase de que educa tota la tribu segueix sent vàlida, fins i tot més que mai. Aquest exemple que descrius, exemplifica el que els experts en salut mental defineixen com a “converses intranscendents”, que, en realitat, són transcendents. Quan li dius a un nen o una nena que la seva disfressa és molt xula, o li fas veure com brillen avui els tomàquets a la botiga, o comentes amb un desconegut –davant del nen- que avui fa molt de fred a la parada de l’autobús, estàs transmetent moltes coses. Models de comunicació, construcció de la meva realitat social, posar nom a les coses que estàs vivint. La interacció social quotidiana ajuda a organitzar els pensaments i a desenvolupar el teu autoconeixement i el teu desenvolupament.
P: Fins ara hem parlat d’aquelles situacions en les quals les persones adultes no fem cas als infants perquè estem abduïts per les pantalles, però què passa quan és al revés? Per exemple, aquesta situació que tu descrius: Anem a un dinar familiar al restaurant. Seiem la petita a la trona i, quan comencem a menjar, li posem uns dibuixos a la tauleta perquè s’entretingui i puguem dinar tranquils. És a dir, moltes vegades són els mateixos pares o mares qui ofereixen la pantalla als seus fills. És, en certa manera, la pantalla-cangur.
R: Sí, i sovint li donen la pantalla a l’infant sense que tan sols la demani, en un acte automàtic. Els pediatres, els psicòlegs infantils, els mestres, no paren d’avisar-nos que no hem de fer servir les pantalles com a cangur, però ho continuem fent. Cada vegada que, en un restaurant, en un passeig, li estem donant un mòbil a un nen, li estem robant. Som lladres. Li estem robant moments de vida, records, olors, sensacions… La primera vegada d’un nen a un restaurant –i la vida d’un nen té moltíssimes primeres vegades – hauria de ser una col·lecció de bons records, com una aventura. Seure en una trona diferent de la meva, veure com es mouen els cambrers, mirar la presentació dels plats, interactuar amb la meva taula i fins i tot amb les taules veïnes… Per què els robem? Si directament li dones el mòbil, s’aïlla mirant els seus dibuixos, però el missatge que li estàs donant és que ell o ella no és interessant, molesta, és una nosa.
P: D’altra banda, ara parlàvem de l’estratègia de les famílies d’oferir pantalles-cangur com una estratègia per poder gaudir d’una estona adulta (el cas aquest del restaurant), però sabem que moltes vegades es dona aquesta situació no perquè els adults puguin desconnectar i gaudir sinó per, justament, poder treballar, teletreballar o fer les tasques de casa.
R: Vivim en un societat que no posa fàcil la conciliació entre la vida familiar i la laboral, amb una gran mancança de xarxa social. No hem de passar d’un extrem a l’altre. Ni els nens són els reis del mambo ni són una nosa en la nostra vida. Però crec que el recurs a les pantalles hauria de ser el mínim que es pogués, i gens o pràcticament gens en la primera infància. Abans no hi havia pantalles i les nostres mares també posaven rentadores, estenien la roba, cuinaven, i no tenien robots de cuina ni rentavaixelles… ens donaven pinces de la roba per jugar, de pas jugaven a que els nens els anaven passant les pinces amb una cançó… al final, el temps dedicat a estendre és el mateix, però el passes construint un vincle amb el teu infant.
Però està clar que si volem que les famílies dediquin temps a l’educació dels seus fills les hem de recolzar amb ajudes polítiques, socials i econòmiques. No val culpabilitzar a les famílies sense donar-los suport. És evident que fer servir les pantalles com a cangur molt sovint parteix d’una necessitat de la criança i la conciliació, que ja prou complicades són. El tret de partida depèn molt de la situació socioeconòmica de les famílies i de les seves circumstàncies i contextos. L’ús o abús de les pantalles també té a veure amb la pobresa, amb l’atur o amb el nivell cultural de les famílies.
P: Què passa quan donem un mòbil a un infant perquè estigui distret durant un trajecte d’autobús o de metro? O bé quan li donem perquè vagi mirant dibuixos mentre està assegut al carro del supermercat, l’estona de fer la compra setmanal?
R: Què ens passa a nosaltres? Jo l’altra dia gairebé em passo de la meva parada de metro perquè em vaig quedar embobada mirant un vídeo que era una xorrada, però que em va enganxar… Vaig aixecar la mirada del mòbil i, mentalment, va ser un xoc. On sóc? Si això em passa a mi, que ja tinc uns anys i a sobre estic conscienciada en el tema, què li passarà a un infant? En el desenvolupament del nen, els tres primers anys de vida són crucials. Necessiten interacció, ser mirats, ser protagonistes de la seva vida. Els aprenentatges bàsics venen quan l’infant posa tota l’atenció sobre allò que està vivint, no quan se’ls separa de la realitat, que és el que fem quan li donem un mòbil com a cangur o com a xumet. L’atenció d’un nen petit es capta amb estímuls que tinguin a veure amb sons, llums i moviment, però li han d’arribar a través d’experiències naturals del seu dia a dia, per crear xarxes neuronals. Les pantalles ofereixen sons, llums i moviments, però venen d’un estímul artificial, sense la capacitat de donar una resposta empàtica. Molts experts em deien que és com convertir els infants en zombies de la seva pròpia vida.
P: Al teu informe també poses l’exemple del paper que pot jugar una pantalla davant d’un conflicte, per exemple, entre germans. I expliques aquesta situació: L’Albert es baralla amb l’Aina. Els dos volen la mateixa joguina al mateix temps. Perquè a l’Albert li passi l’enrabiada, la mare li dona el mòbil perquè s’entretingui una estona amb dibuixos mentre l’Aina juga amb la joguina… que abandona ràpidament per col·locar-se al costat de l’Albert a mirar la pantalla.
R: El desenvolupament emocional i social s’aconsegueix practicant, no adormint o anestesiant l’emoció. Quan els germans, els amics, s’enfaden i després es reconcilien, com deien abans els avis, “enfadar-se i desenfadar-se”, van aprenent a negociar, a fer les paus, a calmar-se internament, a interpretar les paraules i els gestos de l’altre… Si directament li dones una pantalla perquè es calmi, ja no està enfadat perquè està segrestat, com diu sempre l’Anna Ramis. No ha après a calmar-se, a respirar fondo, a fer les paus, perquè ha passat a una altra dimensió, la digital, que no és real. Fins i tot, els experts en psicologia infantil em comentaven que es veuen afectades les capacitats de la parla i el llenguatge, perquè si els donem directament la pantalla perden l’habilitat de posar nom a allò que els passa. Es converteixen en subjectes passius de la seva vida. Ens omplim la boca parlant d’educació emocional, però potser el primer pas seria deixar a un costat les pantalles i mirar-nos als ulls.
P: Com diries que impacta aquest ús de les pantalles en la construcció del vincle entre mare/pare i infant?
R: Potser hem mitificat això tan important de fer vincle com una cosa que “només” es pot fer mirant amorosament a un nen i jugant junts estirats en una catifa a la vora d’una llar de foc… com un anunci… Qui té llar de foc? Qui té tot el temps del món per mirar hores i hores a un nen? En canvi es pot fer, s’ha de fer, des de la vida quotidiana més prosaica i més real. Aprofitar els moments de la vida real, la que ens deixa empremta.
Imagineu que jo ara agafo el mòbil mentre em parles, i el vaig mirant, o fins i tot t’ignoro mentre em preguntes… com et sentiries? Com es deu sentir un nen o nena quan porta la seva cantarella de “mama, mira”, “papa, mira”, “mira què ràpid”, “mira què faig”, i el que estem mirant és el mòbil? Cada un d’aquests “mira” és una demostració de la necessitat que té l’infant de ser mirat, de ser part del seu entorn, de sentir-se reafirmat per desenvolupar-se correctament.
P: Estem parlant tota l’estona de l’impacte en el tu a tu, en el vincle, l’ús abusiu de pantalles impacta també en l’autoestima, en la relació amb un mateix?
R: Sí, el tracte que ens donen des de fora reflecteix la imatge que els altres tenen de nosaltres, i contribueix a formar la nostra pròpia imatge i autoestima. Estem dient que els infants necessiten ser mirats, sentir-se part, tenir un vincle, tocar, sentir, moure’s, experimentar. Tot això no ho dona la pantalla. Al contrari, la pantalla roba temps de relació i en nens petits el temps de relació és temps de vincle. Si mentre l’infant juga al nostre costat estem constantment mirant el mòbil, sense contacte visual, sense atenció conjunta, sentirà que hi ets allà per a ell?
P: Què passa quan un nen o una nena està tan absorbit per les pantalles que no té temps de jugar amb altres infants?
R: En un estudi mèdic recent es va demostrar que els nens actuals es mouen molt menys que els nens de fa vint anys. L’infant neix amb una predisposició natural a les relacions amb els altres i als vincles afectivoemocionals. L’ús de les pantalles redueix molt les seves experiències afectives. Les psicòlogues infantils que vaig entrevistar per fer l’informe m’explicaven que cada vegada els arriben nens més sedentaris, amb menys curiositat pel món. No els importa estar hores a la trona perquè ja tenen el mòbil o la tauleta per entretenir-se. I el moviment, el llenguatge i el desenvolupament estan estretament lligats. Un estudi fet l’any passat per l’Institut Tecnològic del Producte Infantil i d’Oci amb més de 600 famílies va demostrar que entre les criatures de 1 a 3 anys, el 84% superava el límit d’exposició diària que aconsellen els experts. I un 24% del temps lliure dels infants entre 0 i 12 anys estava dedicat al consum de pantalles.
P: Però, perquè els infants (i també les persones adultes) s’enganxen tan fàcilment a les pantalles? Com explicaries els conceptes de velocitat i gratificació.
R: Això està molt estudiat a nivell cerebral, no només a nivell infantil sinó per a tothom. La tecnologia, en general, porta inherent dos factors: la velocitat i la gratificació. Per una banda, la velocitat és cada cop més exagerada. Abans, engegàvem l’ordinador de la oficina i ens anàvem a penjar l’abric mentre la pantalla es posava en marxa. Ara, si una pàgina no es descarrega en 2 segons, em poso nerviosa. El mateix passa amb els productes audiovisuals , fins i tot pensats per als nens i nenes. Són molt ràpids, i això fa que al cervell se li imprimeixi una velocitat que fa que, després, la vida real la vegin més lenta i avorrida. Estan accelerats, quan la realitat és més lenta i demana interacció per comprendre-la.
Per altra banda, la gratificació immediata, la recompensa immediata, ens proporciona una dosi de dopamina al cervell que fa que cada cop en vulguem més i més. Això està estudiadíssim, i els adults ho experimentem cada cop que l’algoritme de Google ens porta a continguts que ens agraden, que ens aporten una gratificació, i que ens fa que vulguem més i no volem sortir d’aquella pàgina.
Tot el que ofereixen les pantalles està pensat perquè ens hi quedem el màxim d’estona possible. Els adults ho sabem, i com que tenim una mica més de control perquè el nostre cervell ja està desenvolupat més racionalment, tenim més eines per trencar aquesta dinàmica. Però els nens petits, no. El seu cervell s’està construint, i les pantalles provoquen un excés de dopamina al seu cervell i com a conseqüència una addicció.
Les psiquiatres infantils que vaig entrevistar em van insistir molt en la importància que la dopamina li arribi al cervell de manera natural, amb interaccions reals amb la seva vida, per desenvolupar un sistema de recompensa on hi hagi l’espera, l’esforç o la motivació. Ser capaç d’aixecar una torre de construccions et dona un xute de dopamina i pel camí has treballat la tolerància a la frustració, la capacitat de postergar la gratificació… tot això no t’ho dona la pantalla.
P: Justament aquests retards i aquestes conseqüències en el desenvolupament dels infants (problemes d’alimentació, trastorns del llenguatge, problemes oftalmològics, de capacitat d’atenció…) sovint es detecten en primera intància a les escoles bressol. Què poden fer les mestres?
R: Efectivament, des de les escoles bressol estan detectant cada cop més retards en el desenvolupament dels nens i nenes a causa d’un abús de les pantalles. Aquests trastorns dels que parles són cada cop més freqüents. El problema és el de sempre: com fer arribar aquest missatge a les famílies, si, sovint, són elles mateixes les que no fan un bon ús de les pantalles? Com avises sense que hi hagi una confrontació? En aquest sentit, a les persones que eduquen a l’escola bressol els va arribar una ajuda potent: l’informe que van emetre les associacions de pediatria, tant en l’àmbit català com de tota Espanya.
Moltes educadores expliquen que aquestes recomanacions els han ajudat molt, perquè els dona un “paper” en el que es recolzen quan parlen amb les famílies. En general, tots els pares i mares volen el millor pels seus fills, i intenten fer-ho bé, tot i que sovint les circumstàncies diàries ho posen molt difícil, i, a més, no oblidem que els efectes addictius de la pantalla són per a tots, també per als adults educadors.
Hi ha escoles bressol que han desenvolupat activitats per recordar a les famílies coses que es feien abans, com jocs de falda, cançons (no posar una cançó al Youtube). Buscar alternatives, fer jocs amb coses de casa com els tuppers o les ampolles buides… Reivindicar el contacte i la relació. Fins i tot hi ha escoles bressol que han col·locat un cartell on posa “Espai lliure de mòbil”, equivalent als cartells sobre el tabaquisme. Em sembla una bona idea. Recentment, en un viatge a Londres, vaig veure a la sortida d’una escola bressol un cartell on hi posava: “Greet them with a smile, not with a mobile”, (que en anglès fa rima): “Saluda’ls amb el teu somriure enlloc de amb un mòbil”.
P: I les biblioteques? Com poden contribuir a minimitzar aquesta predominança de les pantalles en la vida dels infants?
R: Crec que portant a terme això que diu el cartell del programa d’avui, això de “donar vida als barris” (…) Iniciatives com la “hora del conte” posen en valor el fet d’explicar contes als nens de viva veu, no amb un audioconte a la tauleta. El valor de la veu, del tacte, de les emocions en directe…
Recordem el que ens deia la Laia al principi. En el programa de recerca portat a terme per l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, els nens i nenes ens demanen que els ajudem a fer servir les pantalles bé, i demanen també que els oferim alternatives divertides a fer, fora de les pantalles. Doncs bé, a la biblioteca hi ha infinitat de coses a fer, alternatives a les pantalles que ens recorden que un llibre, un joc, un taller, són projectes molt més engrescadors que quedar-se enganxat mirant una pantalla.
Però, a més, considero que qualsevol cosa que es porti a terme per minimitzar l’ús de les pantalles s’expandeix com una taca d’oli, multiplicant els efectes beneficiosos. Per exemple, moltes mares expressen la seva preocupació a les educadores de l’escola bressol… però no pel seu nadó, sinó pel seu germanet gran. En aquest sentit, tot el que es faci serà una mena de “dos en un”, perquè un infant no és una illa, està rodejat de germans, adults, ell mateix creixerà… tot el que es faci serà positiu.
P: I les famílies? Què poden fer les mares o pares que estiguin preocupats i sensibilitzats per aquesta qüestió?
R: El primer, mirar-se al mirall. Analitzar quina és la nostra relació amb la tecnologia i tractar d’instaurar un bon pla digital familiar. De la mateixa manera que intentem portar una dieta sana a l’hora de menjar, intentar tenir una dieta digital sana.
Quan arriba una criatura a casa, el canvi a la teva vida és tan gran, descobreixes tantes coses de tu que no sabies, que val la pena aprofitar el terrabastall per millorar la teva relació amb les pantalles.
P: I què es podria dir a les famílies que tenen la sensació (o la certesa) d’haver-ho estat fent malament fins ara? Son a temps de revertir els efectes?
R: Moltes professionals amb qui he parlat, també per a fer altres reportatges, es lamenten que sembla que hi ha un sentiment de dimissió per part de molts pares, que diuen que el seu paper educador és molt difícil de portar a terme, que es senten com David contra Goliat. La bona notícia és que hi ha estudis que diuen que mai és massa tard, i que la sobreexposició a les pantalles té efectes nocius per als infants, però que són reversibles si s’actua ràpid i de manera contundent. La implicació de la família té un pes important en el resultat final.
P: A l’informe poses sobre la taula la necessitat d’un treball compartit i complementari entre bressol, pediatria, CDIAPS, etc. Existeix realment un treball interdisciplinari i coordinat?
R: Crec que cada vegada més, perquè cada cop som més conscients de tot el que implica. Qui no estigui informat actualment sobre els riscos de l’abús de la tecnologia és perquè realment no vol. Quan Anna Ramis va promoure el manifest Infància i pantalles 0-6, arrel de tot el procés de divulgació que va fer i de la publicació del llibre “De 0 a 3, res de pantalles?” (Ed. Eumo), es va implicar molta més gent, professionals de tots els sectors, en un tsunami interdisciplinari , i no ha parat de créixer.
P: Cal dir que aquesta difícil relació entre infants-pantalles ha estat (i és) objecte de debat, d’estudi i de recomanacions per part de diferents sectors. Com les podríem resumir?
R: Aquestes recomanacions són, resumidament: de 0 a 3 anys, res de pantalles. De 4 a 6, exposició limitada i acompanyat d’un adult, i menys de mitja hora al dia. I de 7 a 12 anys, increment progressiu amb supervisió i fins a una hora diària màxim, i amb revisió de continguts. I no abans dels 16 anys, donar als infants un telèfon mòbil intel·ligent i establir un contracte o compromís d’ús.
I, com em deia una de les psiquiatres infantils que vaig entrevistar, animar i empoderar els pares i mares. Que s’aturin a pensar i que rescatin el nen o la nena que van ser, que tenen a dins, perquè tenen recursos i són els que millor coneixen els seus fills.
Queda clar, doncs, que la responsabilitat de les famílies és molt gran, però també l’administració pública cal que acompanyi i doni suport a les famílies perquè puguin garantir l’entorn de criança que necessiten els seus fills i filles, ja que la criança és complexa i hi ha contextos educatius i socioeconòmics molt diversos a la societat. I, no hem mencionat, però val la pena fer-ho, que també hi ha una responsabilitat important per part de les empreses tecnològiques (i, en conseqüència, per part dels governs a l’hora de regular-ho) perquè estan generant productes que tenen clarament un component addictiu adreçat a la infància. Així doncs, això no va de responsabilitats individuals, sinó d’una responsabilitat col·lectiva de cuidar els nens i nenes i preservar la seva infància i els seus entorns de creixement.
