(article publicat originàriament a Elcrític.cat)
Hi ha aspectes del desenvolupament saludable d’un infant que únicament es donen si té la possibilitat de fer un joc actiu i activitat física a grans espais i tenir contacte amb l’aire lliure, independentment de la seva situació econòmica, social, familiar o del tipus d’habitatge en el que visqui.
Les restriccions d’ús de l’espai públic han estat una de les principals mesures per a combatre la crisi de la Covid-19. Aquest confinament -sense fer un judici sobre la seva idoneïtat, ja que no ens pertoca- ens ha posat un mirall al davant i ha evidenciat la importància de l’ús de l’espai públic i la vida a l’aire lliure, per a tota la ciutadania i, en especial, per als nens i nenes. L’espai públic ofereix la possibilitat de cobrir necessitats vitals específiques de la infància que difícilment es poden cobrir a casa. I són justament els infants l’únic grup de població que ha tingut negades les sortides al carrer des del primer dia i durant gairebé dos mesos. El confinament, per tant, ha estat especialment dur per als nens, nenes i adolescents i, segurament, encara més difícil pels que viuen en ciutats grans i denses, com ara Barcelona, amb menys possibilitats de contacte amb l’aire lliure i la natura i, en la majoria de casos, amb poc espai, pisos petits i manca de balcons i terrasses.
Tres funcions de l’espai públic: salut, vida comunitària i igualtat d’oportunitats
Ja era així abans de la pandèmia, però ara s’ha fet més evident que mai que els parcs, els carrers, les places i l’entorn natural compleixen, almenys, tres funcions principals.
La primera: l’espai públic, sobretot quan és verd i pacificat, juga un rol imprescindible en la salut i en el desenvolupament dels nens, nenes i adolescents. El confinament ens ha fet adonar que el carrer, els parcs i les places són un recurs valuós i insubstituïble. Fins i tot, en cas de tenir balcó, terrassa, pati o terrat, però encara més necessaris que mai quan no es disposa de cap d’aquestes petites sortides a l’exterior. Per la gran majoria dels infants la necessitat de sol, aire lliure, moviment, activitat física expansiva i joc motriu d’alta intensitat i contacte amb la natura només es pot cobrir fora de casa, al carrer. L’OMS recomana almenys 1 hora al dia d’activitat física d’intensitat moderada i alta pels infants de 5 a 17 anys. Negar l’única possibilitat de dur-la a la pràctica durant 50 dies -perquè sortir al carrer està prohibit- té impactes i conseqüències en la vida dels infants, tal i com ja han apuntat pediatres i psicòlegs infantils. És obvi que la limitació d’accés a l’espai públic ha estat per lluitar contra una malaltia, però no es pot perdre la perspectiva de la salut des del benestar físic i emocional. Així doncs, és vital que reconeguem l’espai públic com a agent clau de salut comunitària.
La segona: haver de viure tancats a casa ha evidenciat com de necessària és la vida social i comunitària. Una vessant importantíssima de l’espai públic és la seva funció de socialització i espai de trobada. Les complicitats generades entre els veïns i veïnes a través de balcons o finestres, en són una bona mostra. Suplir el contacte físic i les trobades amb familiars i amics a través de videotrucades ha estat l’altra sortida a la necessitat de contacte durant aquestes setmanes. Nens, nenes i adolescents han hagut d’acostumar-se -i ho han fet en menor o major mesura- a parlar amb els avis i àvies i amb les seves amistats a través de les pantalles, però tot i que la tecnologia ha permès fer més portable l’anomenada distància social, aquesta mai podrà suplir les necessitats de joc compartit i col·lectiu. Jugar amb el pare, la mare o amb alguna altra persona adulta mai podrà substituir el joc entre iguals, que permet als infants aprendre a regular les seves emocions, desenvolupar habilitats socials, posar en pràctica diferents rols i conformar-se una identitat. Aquest període també ens ha fet evident les conseqüències del dèficit de joc compartit i de la manca de vida comunitària: sense la oportunitat de jugar estretament amb els seus amics, els infants poden sentir-se sols i aïllats socialment.
El carrer ens proporciona doncs, un espai social únic i quan es pugui tornar a tenir contacte de tu a tu, cal continuar reivindicant-lo com a espai per a les persones i la vida comunitària i no només com a espai de trànsit per desplaçar-nos d’un lloc a un altre.
La tercera: l’espai públic i els equipaments municipals actuen com a igualadors d’oportunitats entre la població, una funció que ha quedat completament anul·lada durant el confinament. L’espai privat ha passat a ser durant setmanes l’únic espai disponible per a la ciutadania, i no és el mateix viure 3 persones en un pis de 120 metres quadrats amb pati o terrassa que viure 5 persones en 60 metres quadrats sense balcó, o fins i tot en condicions més extremes, confinats en una habitació d’un pis compartit. Tampoc no és el mateix viure en un pis amb sol directe durant bona part del dia, que viure en un pis on pràcticament no hi ha llum natural. Els tipus d’habitatges són molt diversos, les circumstàncies familiars també i, per tant, hi ha hagut molts tipus de confinament diferents. Així doncs, entre moltes altres desigualtats, la crisi ha evidenciat la manca d’equitat en l’accés als espais, tant en qualitat com en quantitat, i, per tant, cal evidenciar el rol igualador que juga l’espai públic davant realitats socials desiguals. Perquè aquest espai públic esdevé la sortida a l’exterior de les persones i famílies que viuen en pisos petits i perquè és un lloc on tots els infants poden jugar i fer exercici físic de manera gratuïta, entre altres. Això ha quedat negat d’un dia per l’altre, i ha afectat especialment, encara que no només, als infants en situació de més vulnerabilitat, ja que no hem d’oblidar que, generalment, les condicions dels habitatges estan vinculades al nivell de renda de les famílies. Així doncs, per a aquests infants i adolescents, entre moltes altres dificultats (de tipus econòmic, de pèrdua del treball per part dels pares i/o mares i de majors dificultats per seguir el treball escolar en la distància), s’hi ha afegit la manca d’activitat física i aire lliure.
El fet que no s’hagin tingut prou en compte aquestes tres funcions i, per tant, les conseqüències de negar l’accés a l’espai públic en el benestar físic i emocional dels nens i nenes, posa de manifest que la gestió d’aquesta pandèmia s’ha fet des d’una perspectiva molt adultocèntrica i amb poca garantia dels seus drets, tal i com ja va denunciar el passat 8 d’abril el Comitè dels Drets dels Infants en aquest Comunicat sobre l’afectació de la crisi del Covid-19 sobre els drets dels infants. El comitè feia recomanacions als estats membres per minimitzar l’impacte d’aquesta crisi, entre d’altres “permetent realitzar activitats a l’aire lliure als infants com a mínim un cop al dia, supervisades i seguint els protocols de seguretat, així com explorant solucions alternatives i creatives perquè els infants gaudeixin dels seus drets al descans, l’oci, a les activitats de lleure, culturals i artístiques”. També ho han reclamat el Síndic de greuges de Catalunya, la Síndica de greuges de Barcelona, la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) o la Plataforma d’Infància de Catalunya de la Taula del Tercer Sector (Pincat).
El Pla del joc a l’espai públic de Barcelona, una oportunitat per a millorar la ciutat després de la Covid-19
Hem de recuperar l’espai públic -ho anirem fent progressivament a mida que el desconfinament vagi avançant en les seves diferents fases-, però a part de recuperar-lo també l’hem de reconquerir. La Covid19 ens ha fet adonar del rol crucial que l’espai públic juga en la vida dels infants i ens brinda una oportunitat per repensar com volem que sigui, com volem que siguin els carrers, places i parcs de les ciutats, especialment els de les grans ciutats com Barcelona, densament poblades. Una oportunitat per guanyar espai per a les persones, en detriment dels cotxes, i per tenir una ciutat millor per créixer i per viure la infància i l’adolescència.
La recuperació de l’espai públic per part de la ciutadania és una necessitat amb ampli consens i el desplegament del Pla del joc a l’espai públic, aprovat el febrer de 2019 i que té horitzó 2030, hi té un paper rellevant. Els 4 motius per quals Barcelona va aprovar el primer Pla del joc a l’espai públic es reafirmen i reforcen en el marc de l’actual crisi: 1) garantir el dret dels infants al joc i al temps lliure, 2) el desenvolupament saludable a nivell físic, mental i emocional de tota la ciutadania; 3) enriquir la vida comunitària i fer una ciutat més inclusiva i 4) fer una ciutat més sostenible i resilient. Amb l’aturada massiva del trànsit rodat, s’han evidenciat els beneficis ambientals i de salut per a la població, amb una millora de la qualitat de l’aire impensable fa només tres mesos enrere.
El Pla del joc a l’espai públic contempla la infraestructura lúdica de la ciutat dividia en tres capes de jugabilitat: la primera inclou les àrees de joc i els patis escolars; la segona els espais lúdics com ara places, parcs, interiors d’illa i jardins; i la tercera és la ciutat en general amb carrers exclusius per a vianants, grans avingudes, pistes esportives obertes, les platges i la llera del Besòs, entre d’altres. En un moment en què la primera capa està tancada per mesures de seguretat, cal garantir que les altres dues puguin estar disponibles pels nens i nenes i per tota la ciutadania en general. De fet, les actuacions de l’Ajuntament de Barcelona de tallar la circulació de vehicles a una cinquantena de carrers per tal de garantir que la ciutadania pugui passejar mantenint les distàncies de seguretat durant el desconfinament van en aquesta línia, així com l’ampliació de voreres mitjançant l’urbanisme tàctic, pintura al terra, mobiliari mòbil, etc. Tallar el trànsit de vehicles rodats de carrers principals de la ciutat per fer joc, activitat física i per trobar-se és un dels projectes clau del Pla de joc a l’espai públic i, de fet, ja s’havia iniciat amb l’actuació municipal recent estrenada del projecte Obrim carrers, que el primer cap de setmana de mes posa a disposició de la ciutadania carrers tant principals com la Via Laietana, el carrer Aragó o Gran de Gràcia.
El fet que Barcelona treballi des de fa uns anys amb estratègies urbanes orientades a guanyar l’espai públic per les persones, com el Programa Superilles, el mateix Pla del joc a l’espai públic, el Projecte Protegim les escoles o el Pla Clima -l’estratègia per la lluita contra l’emergència climàtica-, l’ha situat en una millor posició per a poder emprendre noves mesures que facilitin la sortida al carrer en aquest període de desconfinament. Mesures imprescindibles que es podrien d’estendre a la majoria de ciutats de Catalunya, especialment a les situades a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Aprenentatges per una millor gestió del confinament, per si en un futur ens hi tornem a trobar
No podem tancar aquest article sense esmentar com la gestió de la pandèmia ha suscitat nombroses crítiques pel fet de no haver posat en primer pla les necessitats dels nens i nenes a l’hora de sospesar les mesures a aplicar. No és descabellat pensar que en un futur ens puguem tornar a trobar amb nous períodes de confinament. Davant d’aquesta possibilitat, ens preguntem: no era possible confiar en què les famílies podien fer sortides controlades al carrer amb els seus fills i filles tot garantint les mesures de seguretat? Per què sí que es van considerar prou responsables els ciutadans que treien a passejar el seu gos? Cal establir limitacions tan restrictives als infants com la de moure’s a màxim 1 quilòmetre de casa, que altres grups de població no tenen? Per què només es va permetre als adolescents fer les activitats pròpies dels adults oblidant que ells i elles, també, fins als 18 anys, són infants amb uns drets i necessitats específiques de joc i activitat física d’alta intensitat? Es podrien fer mesures específiques en els barris amb pitjors condicions d’habitatge?
El confinament absolutament estricte durant dos mesos dels infants (que a Barcelona representen el 15% de la població) ha menystingut les necessitats de nens, nenes i adolescents i també ha tensionat enormement les famílies. Permetre una sortida amb els infants d’una hora diària des del primer dia, tal com va recomanar el Comitè dels Drets dels Infants, no només hauria estat més respectuós amb les necessitats específiques de la infància, sinó que, a més, hauria donat aire i oxigen a les famílies, la qual cosa també reverteix en un major benestar dels nens i nenes.
Cal, per tant, fer balanç, autocrítica i treure’n aprenentatges per si –tant de bo que no- arriben possibles nous brots i noves etapes de confinament. Amb el temps s’han fet estudis que aporten nova evidència sobre el comportament de la Covid19 i posen en dubte que els infants siguin més propagadors del virus que les persones adultes, un dels motius que es va donar per aplicar-los un confinament tan estricte. També caldrà explorar què ha passat a altres països com França, Bèlgica, Suïssa o Àustria en els quals s’han pres mesures diferents, molt més amables amb els infants i que han considerat les seves necessitats i els seus drets específics des de l’inici.
La garantia dels drets dels infants i l’escolta de les seves necessitats i opinions ha de ser una premissa inexcusable en propers períodes, no podem tornar a caure en mesures adultocentristes com les que han imperat en la gestió d’aquesta crisi, que no han tingut en compte l’impacte sobre les vides dels infants de les mesures preses, i que han obviat un dels principis rectors de la Convenció dels drets dels infants, que és l’interès superior dels infants. Segons aquest principi, les administracions públiques tenen l’obligatorietat de sospesar els interessos dels infants abans de prendre una decisió que els afecta i han d’adoptar les mesures que més els afavoreixin i no pas les que els perjudiquin.
Però no només això, caI, sobretot, que continuem defensant la importància d’un espai públic de qualitat que posi les persones i les seves necessitats vitals al centre, també les dels infants i adolescents. No només en períodes de confinament, sinó sempre.