(Article publicat originàriament a Social.cat) La pobresa infantil és un problema de primer ordre, no només per als nens i nenes que viuen en aquesta situació sinó per a tota la ciutadania. A l’Estat espanyol, a Catalunya i a Barcelona, 3 de cada 10 infants viuen sota el llindar de la pobresa. Entre aquests, almenys un viu en situació de pobresa greu i gairebé un ho fa en condicions de pobresa extrema, malgrat que en aquest darrer cas hi ha hagut una millora en els darrers anys.
El nou informe de FOESSA ens acaba d’alertar de tres coses importants. La primera és que la pandèmia ha incrementat les desigualtats socials (que ja eren preocupants abans d’aquest darrer sotrac), sobretot en les condicions d’ocupació laboral i d’habitatge. La segona (que és en bona part la concreció de la primera), que entre els col·lectius més impactats per l’exclusió social s’hi troben els infants. Entre el 2018 i el 2021 el risc d’exclusió social entre els menors de 18 anys a la diòcesi de Barcelona ha pujat del 32,5% al 46,9% i és la xifra més alta de tots els grups poblacionals. D’acord amb aquestes dades, entre 4 i 5 de cada 10 infants i adolescents viuen en risc d’exclusió. I la tercera, que les àrees urbanes són les més afectades.
Sembla, doncs, que encara no hem entès bé la magnitud del problema i el fet que és un problema que creix. No atendre bé els nostres infants ens afebleix a totes i tots com a societat. Ja fa temps que la recerca ha evidenciat com els infants que creixen en pobresa tenen grans probabilitats de ser també pobres en el futur. Es coneix com el cicle intergeneracional de la pobresa: la pobresa en la infància es tradueix en pitjors oportunitats educatives, pitjors resultats acadèmics, pitjors trajectòries laborals, nivells de renda més baixos i pitjor salut mental en l’adultesa. A més també cal tenir en compte les majors dificultats en la creació dels vincles emocionals necessaris per a la vida i el fet que els infants disposen de xarxes relacionals més empobrides.
I és que tampoc no hem entès prou bé que per tenir cura de la nostra infància hem de tenir cura del seu entorn familiar i més proper. Ho hem sentit moltes vegades: per educar un infant cal tota una tribu. I és que la pobresa infantil no és un problema dels infants. És el reflex d’una societat que no se’ls mira prou i que no entén que són el que més hauríem de cuidar, en tant que són la clau de la cohesió social futura. I, sobretot, que per cuidar adequadament un infant, hem de cuidar adequadament les seves famílies. FOESSA assenyala les famílies nombroses i monomarentals, com les més vulnerables davant les dinàmiques d’exclusió.
Des de la responsabilitat pública i la solidaritat comunitària, ens pertoca ajudar les famílies que es troben amb dificultats perquè puguin desplegar aquesta valuosíssima labor que és la criança: no pot ser que no puguin oferir un sostre en condicions als seus fills, o menjar saludable, que no puguin escalfar l’habitatge a l’hivern o que no puguin fer front a una despesa imprevista. No hem de permetre que un pare o mare no pugui portar el seu fill al dentista o al psicòleg (per citar dos exemples de serveis sanitaris fora de la cobertura pública), o que no tinguin prou recursos per pagar les sortides o el material escolar ni que els horaris o la necessitat de combinar diferents feines robi als infants i també als seus pares i mares el temps compartit, tan necessari per construir vincles i perquè els infants puguin descobrir el seu lloc al món.
Malauradament, venim d’un model d’estat de benestar històricament feble en polítiques familiars. El cost d’un infant corre quasi en exclusiva a càrrec de les famílies i, tradicionalment, no hem valorat les cures. Quan es compara la pobresa entre la població adulta amb fills i sense fills, les dades són inequívoques: tenir fills és una variable de risc a la pobresa, en lloc d’un actiu al qual, com a societat, destinem totes les atencions possibles. Fins quan haurem d’esperar perquè ens preocupi l’alarmant caiguda de la natalitat?
No calen més dades ni més arguments perquè la pobresa infantil entri a la política pública com un problema de primer ordre. Per sort s’han fet passos que albiren certa esperança, però és urgent centrar les energies en el desplegament real i tangible de les mesures disponibles.
L’Agenda 2030 de les Nacions Unides situa l’erradicació de la pobresa en el primer dels objectius mundials, i sembla que Europa també n’ha captat la urgència amb l’actual desplegament de la Garantia social europea. Semblaria que també ho ha entès l’Estat espanyol, amb la promoció de l’Aliança Pobresa Infantil Zero, en la que Barcelona va ser el primer municipi que s’hi va sumar. L’Ingrés Mínim Vital (IMV) espanyol i la Renda Garantida de Ciutadania (RGC) catalana han assumit que tenir infants i adolescents a càrrec mereix un reforç específic en les rendes transferides, tot i que encara està per demostrar que aconsegueixin els impactes esperats en la reducció de les xifres de pobresa.
A Barcelona, hem de destacar la mirada multidimensional que el nou Pla d’infància 2021-2030 presta a la pobresa infantil, amb línies d’actuació prioritàries en política de rendes, en educació, lleure i salut. Per exemple, el Fons 0-16, que busca poder garantir les condicions econòmiques i materials bàsiques als infants, o les ajudes a l’habitatge i als subministraments energètics. En l’àmbit educatiu les actuacions per combatre la bretxa digital (Connectem Barcelona), el sistema de tarifació social a l’escola bressol, la lluita contra el fracàs escolar i l’abandonament prematur o les actuacions en els temps educatius fora de l’escola com la recent mesura que garantirà extraescolars als infants que d’una altra manera no hi podrien accedir. En l’àmbit sanitari destaquen les mesures d’accés als tractaments sanitaris no coberts per la xarxa pública (salut bucodental i ocular) i el reforç urgent a la salut mental, tan malmesa per la pandèmia en la nostra població adolescent. Són només alguns dels exemples de les més de 30 accions que la municipalitat ha reflectit al nou Pla.
Les entitats d’atenció a la infància alerten, des de fa molt temps, que les ajudes no arriben a tothom qui les necessita tot i que, per requisits, hi puguin tenir accés. L’Administració digital ha complicat l’accés a les ajudes a moltes famílies en dificultat i, per extensió, als seus fills i filles, conformant una nova forma de maltractament institucional. FOESSA ha analitzat el desplegament específic de l’IMV i la RGC i assenyala la necessitat urgent d’accelerar-les i d’ampliar el coneixement d’aquestes ajudes entre les famílies que hi poden accedir perquè els suports es facin efectius en el dia a dia de les famílies i de tots els infants que hi tenen dret.
