Luis Pedernera és el president del Comitè dels Drets de l’Infant , l’organisme que s’encarrega de vetllar perquè els estats signants compleixin la Convenció Internacional sobre els Drets de l’ Infant de 1989. Ha estat el convidat al primer Diàleg en clau d’infància d’UNICEF Comitè Catalunya sota el títol “Covid-19, els drets contra les cordes”.
Luís Pedernera ho té clar: la manca d’una mirada holística en la presa de decisions per donar resposta a la pandèmia generada per la Covid-19 ha perjudicat enormement els infants i adolescents i no ha contemplat els seus drets, les seves necessitats i les seves especificitats. Així ho ha expressat en la conferència “Covid-19, els drets contra les cordes” que ha estat la primera del cicle “Diàlegs en clau d’infància” organitzat per UNICEF Comitè Catalunya.
A continuació en fem un resum, per bé podeu recuperar la conferència sencera a través d’aquest enllaç.
Tres mirades concretes i parcials que han condicionat les respostes a la pandèmia
Davant la pregunta sobre on i com han quedat els drets dels nens, nenes i adolescents durant l’emergència que ha suposat la Covid-19, Luís Pedernera ha estat molt clar: “les evidències científiques indiquen que la Covid-19 no afecta de forma important als menors d’edat, però les decisions que s’han pres si que estan afectant significativament les vides dels nens i nenes” i això ha estat així, segons Pedernera, perquè enlloc de tenir una mirada holística sobre els diferents aspectes de la seva vida les decisions s’han pres seguint tres mirades parcials:
- La mirada sanitària. “Les respostes han tingut fonamentalment i exclusiva (sobretot als primers moments) un abordatge de tipus sanitarista. No vull dir que el tema sanitari i la salut no siguin importants, però vull remarcar que no podem deixar exclusivament en mans d’una visió sanitària les respostes que necessiten nens, nenes i adolescents”, diu el president del Comitè dels Drets de l’Infant (CDI). Pedernera considera que les respostes de molts països davant l’emergència sanitària han perdut la riquesa d’incorporar altres mirades i perspectives, com la pedagògica, la de la cultura, l’oci, l’esport, l’educació o la psicologia, entre d’altres. I que ara, després d’uns mesos, s’estan veient els efectes que ha tingut el confinament.
- La mirada etnocèntrica. “Les decisions s’han pres a partir d’un patró que es va universalitzar: s’han pres pensant en sectors de classe mitja-alta que tenen una casa amb pati, una bona connexió a internet i que es composen per una família de tipus nuclear”. Però “no existeix un patró únic de nen o nena i pensar la resposta des d’aquest patró unificat ha minvat les respostes adequades a altres infants i a altres tipologies de llars” com els adolescents que viuen al carrer, els infants amb discapacitat, els nens i nenes migrants, els que tenen els pares separats, els que no tenen connexió a casa, etc.
- La mirada adultocèntrica. “Es poden comptar amb els dits d’una mà els caps i les caps d’Estat de tot el món que han establert un punt de contacte amb els nens i nenes per explicar-los quin moment històric estem vivint i per escoltar-los i saber com estan processant-ho i com ho estan vivint”, diu el president del CDI. Pedernera diu que “això, que és central, no s’ha contemplat” i, parafrasejant un lema que ha fet fortuna durant la pandèmia (el de “que ningú no quedi enrere”) diu: “els nens i nenes segueixen quedant enrere en les decisions que es prenen a relació a les seves vides”.
Escoltar els infants i acompanyar les famílies, dues necessitats que van de la mà
“No crec en els parlaments del 20 de novembre. Ja fa 30 anys que es va aprovar la Convenció dels Drets de l’Infant i seguim lluny d’una participació real”, diu Pedernera. Explica que la participació té sentit si és quotidiana i si serveix per fer un exercici de construcció de ciutadania. Cal que els infants s’impliquin en tots els processos en els que formen part i els afecten (i els que no també). Però, malauradament, diu, no estem prestant massa atenció a les formes que tenen els nens i nenes per expressar el seu punt de vista. “La perspectiva d’infància ha estat una de les grans absents. I això ens ha fet perdre la potencialitat de la novetat. Són vides no contaminades per l’experiència i en aquest sentit son enriquidores”, diu.
Hi ha una responsabilitat familiar de cura: són les famílies les que han de cuidar i tenir cura dels seus fills i filles. Però també hi ha una responsabilitat social i estatal cap a les famílies perquè puguin complir amb aquest rol de cura que tenen assignat (articles 4, 5, 18 i 27 de la Convenció). “I aquesta responsabilitat és prèvia i no s’ha complert: molts infants i moltes famílies s’han vist abandonats a la seva sort”. Explica que molts nens i nenes han viscut episodis de depressió i angoixa i molts adolescents han pensat en el suïcidi sense que els seus pares i/o mares tinguessin els recursos necessaris per ajudar-los, sense que estiguessin preparades per atendre aquestes situacions. “Cal escoltar els infants, sí, però també cal acompanyament i no deixar les famílies al marge, perquè aquestes puguin complir amb el seu rol”.
Violència contra els infants i pobresa infantil, dues prioritats a abordar
En la nostra forma d’organització social el temps que els infants passen a casa sol ser molt reduït. I aquesta realitat va canviar, radicalment, d’un dia a l’altre amb el confinament. Si bé, per molts infants, el temps de convivència en família ha estat una oportunitat, la convivència també genera tensions i, en casos extrems, alguns infants n’han sortit molt perjudicats. “Lamentablement el confinament va disparar una situació de vulnerabilitat que s’ha vist en les xifres d’abusos i infants afectats per la violència”. No només la violència exercida a casa, sinó també a través de les pantalles. Els infants han passat molt temps davant les pantalles -que tenen una gran potencialitat-, i han estat exposats a determinats delictes que es produeixen a l’entorn online.
D’altra banda, com en altres països del món, la pandèmia ha intensificat problemes i desigualtats ja existents. Un d’ells, en el cas d’Espanya i Catalunya, és la pobresa infantil. El Comitè dels Drets de l’Infant, en les seves recomanacions a l’estat espanyol de l’any 2018, ja alertava que la lluita contra la pobresa infantil havia de ser una prioritat i que, Espanya, en el context d’Europa, presentava indicadors socioeconòmics bastant allunyats de la mitjana europea. Per a revertir-ho, calia, segons el CDI, un abordatge integral de la política pública, més assignació de recursos (després del 2008 hi va haver una retallada de serveis socials i de les prestacions socials), un pressupost amb enfoc dels drets de la infància, una avaluació d’aquests pressupostos i agilitat i rapidesa en l’arribada dels serveis i suports als nens i nenes que estan en situació de pobresa i exclusió.
En aquest context post-pandèmia, “la inversió social s’ha de convertir en un eix central de les polítiques en matèria de lluita contra la pobresa” i “fer una inversió en el grup que històricament ha estat més desafavorit, al que més ha afectat la pobresa i al que més marca per la resta de la seva vida: els nens, nenes i adolescents”. És per això que, segons Luís Pedernera, “més que mai tenen vigència les recomanacions que vam fer el 2018 i, mes que mai, cal pensar pressupostos amb perspectiva dels drets dels infants i dels més desafavorits”.
L’educació, un pilar que convé refundar
L’educació i la salut necessiten també un abordatge integral, segons el president del CDI. D’una banda, els infants han sortit de la pandèmia més fràgils en termes emocionals i físics després del confinament. De l’altra, “la pandèmia ha fet més evident el fracàs del sistema educatiu tradicional”. El president del CDI afirma: “hem de repensar l’escola, des de les autoritats, amb els docents, amb les famílies i amb els nens i nenes. Repensar l’escola no pot quedar restringit als professionals experts, tots i totes hem de contribuir al dret a l’educació”. Pedernera ha citat l’article, publicat al País, Volver a clase tras el confinamiento: ¿nos estamos equivocando con los niños otra vez? i, especialment, les 4 característiques que proposen els seus autors, Heike Freire i José María Paricio Talayero, sobre com hauria de ser l’escola després de la pandèmia: una escola íntima, mútua, coherent i renaturalitzada.
Els drets humans, els drets dels infants i les veus oblidades, claus per a “les noves realitats”
“A mi no m’agrada el concepte de “nova normalitat” perquè significa tornar a allò que és vell. M’agrada més parlar de “noves realitats” perquè no hem de renunciar mai a la possibilitat que les coses canviïn i que ho facin en la línia dels drets humans”, diu Pedernera. Les noves relacions socials han de ser refundades en un nou pacte perquè el pacte de la modernitat va ser excloent, explica. Els oblidats del pacte de la modernitat han de prendre veu ara: dones, pobles originaris, infants, persones en situació de pobresa…
A finals de març, el Comitè dels Drets de l’Infant va emetre un comunicat dient que, fins i tot en temps de pandèmia, no es podien suspendre els drets humans. De fet, no només no es poden suspendre, sinó que, segons el president del CDI, els drets humans han d’orientar el que haurem de viure a partir d’ara i caldrà escoltar les veus que no s’han escoltat fins ara, com les veus dels nens, nenes i adolescents: “Haurem de fer un lloc als nens i nenes, acompanyant-los i proporcionant-los informació clara i adaptada. Però mai més no podem pensar que això ho resolem entre quatre parets sense escoltar els infants, sense escoltar les famílies i sense escoltar els actors que estran treballant per i amb la infància”.
