(article publicat orignàriament a la publicació Històries d’un viatge de la Xarxa de comunitats de memòria en el marc del programa Memòria Viva de l’Ajuntament de Barcelona)
Un dibuix de tres infants jugant a pilota en un carrer tallat en el qual, davant de la tanca, hi ha un cartell amb aquesta frase, il·lustra la portada de l’edició catalana del llibre de Francesco Tonucci la Ciutat dels Infants. El vaig comprar el 25 de novembre de 1997, just abans d’acabar la Diplomatura d’Educació Social, potser premonitori de tota la tasca que porto desenvolupant des de fa més de 3 anys des de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona. Tal i com apareix a la nostra web som un pont entre el coneixement i la política pública per millorar les vides de les nenes, nens, nois i noies, aportant una perspectiva de drets, comptant amb els seus punts de vista propis i buscant millores concretes en les polítiques locals. A la pràctica, i vinculat als projectes que coordino amb el suport i col·laboració de les meves companyes, aquest pont es materialitza en l’acompanyament que hem fet, que estem fent i que seguirem fent a l’Ajuntament de Barcelona per a construir una Ciutat Jugable, una ciutat amb més i millors oportunitats de joc, activitats lúdiques i espais de trobada i vida comunitària.
Sota aquest concepte que hem explorat a partir d’avenços d’altres ciutats del món, revisions bibliogràfiques i un procés participatiu amb més de 400 persones —entre tècnics municipals, entitats, famílies, veïns i veïnes i, per suposat, els infants— hem conceptualitzat un nou paradigma del lloc que el joc lliure i espontani té a l’espai públic. Una ciutat en la que no només es milloren i diversifiquen les àrees de joc (en la seva majoria molt estandarditzades, poc diverses i més pensades per a la tranquil·litat de les persones adultes, que no en la seva funció d’estímul del joc) sinó que concep que el joc pot passar i ha de poder passar a molts altres espais de la ciutat: als parcs, a les places, els carrers exclusius per a vianants, entre els blocs… Perquè jugar és de vital importància pel desenvolupament integral dels infants, per a la seva felicitat i el seu benestar. I si els deixen, nenes i nens juguen quan volen a tot arreu on poden. Sempre que l’excés de pantalles (que segresten qualsevol altre tipus de joc que no sigui el tecnològic) i la poca importància social que les persones adultes donen al joc no el capin. Aquests són dos factors que contribueixen a que el joc lliure, creatiu, actiu, espontani, relacional, etc… es converteixi, massa vegades, en un fet anecdòtic en el dia a dia dels infants.
La canalla, però també els adolescents, necessiten jugar i relacionar-se i els hem de permetre i facilitar que ho facin. Tal com diu Jan Ghel “els infants jugant al carrer són signe de la qualitat de les ciutats, igual que les papallones són signe de la qualitat de l’aire”. Així doncs, per què les ciutats han invisibilitat els infants i no volen els adolescents als seus carrers? De fet, la ciutat ha “tancat” els infants en espais especialitzats (els parcs infantils) que si bé són una infraestructura urbana que ha d’existir i ha de ser de qualitat i rica en estímuls, no pot ser l’únic espai a l’aire lliure de les ciutats que donem als nens i nenes. I donar-los lloc implica, imprescindiblement, deixar-los llocs per a l’activitat lúdica i la trobada.
De fet, preparant tota la conceptualització del Pla del joc a l’espai públic de Barcelona podríem haver identificat clarament un eix del Pla que es digués: “Recuperar tot allò que feien els infants uns 40 anys enrere a la ciutat” o un altre eix sota el títol: “Convertir els barris de la ciutat en petits pobles” on gairebé no passin cotxes, els veïns i veïnes es coneguin i el soroll que arribi del carrer siguin els crits de la canalla. Perquè en el fons es tracta pràcticament d’això, reverdir la ciutat, reduir el tràfic rodat i generar espais per a la vida en comunitat i elements urbans i de joc atractius que estimulin el joc actiu, creatiu i col·lectiu. Pràcticament no hi ha documentació que expliqui les memòries d’infància de fa 30, 40, 50… anys. Tots i totes hem de recórrer a la transmissió oral i als records de pares, mares, avis, tietes… Perquè si la ciutat ha invisibilitzat als infants, la història quotidiana de nens i nenes també ho està.
Preguntar a nens i nenes i documentar allò que fan, que diuen o que proposen està massa poc integrat als diferents processos socials i de transformació de les ciutats. Però, tal i com recull Nacions Unides en la seva observació nº 17 sobre dels Drets dels Infants, per tal de fomentar l’exercici progressiu del dret al joc cal oferir oportunitats de participar i de ser escoltats als infants i adolescents. Hem preguntat a gairebé 200 infants al llarg de tot un procés de cocreació d’espais lúdics i a tots els nens i nenes de 2n a 6è de l’escola Diputació, sobre les seves vivències i valoracions i les seves opinions i propostes per tal de fer una ciutat més jugable. Ells i elles ens han aportat una visió única com ningú més ens podia aportar, ja que només quan s’és infant veus la vida, l’entens i la interpretes com un infant. Des de l’Institut Infància i Adolescència, és imprescindible documentar tot el que ens diuen els infants amb el màxim rigor, com un pas imprescindible perquè realment allò que diuen tingui incidència, però també com una forma de recollir la seva memòria. Com juguen, a què juguen, què els agrada? Aquesta memòria d’infància pràcticament no existeix, pràcticament no hi ha relats escrits, filmats o registrats sobre com vivien els infants a la ciutat i per tant no hi ha constància i evidències de que efectivament la ciutat també era dels nens i nenes que ocupaven els carrers i que formaven part del paisatge urbà. Potser preguntant, escoltant i documentant més el que ens han de dir nens i nenes ara es contribueixi a construir la memòria d’infància del demà i no només farem visibles als infants a la ciutat, sinó que també permetrem que hi hagi història escrita de la infància en la memòria futura.
