«El disseny de l’espai de joc sempre ha de partir d’un concepte d’inclusió»

07/03/2023

(Entrevista realitzada per Joan Antoni Guerrero i publicada originalment a la web de la UOC)
El projecte ASD Publics: activant espais per a la neurodiversitat, liderat per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) amb l’Ajuntament de Barcelona, ha permès elaborar una guia per dissenyar espais públics de joc per a infants amb autisme. El projecte s’ha fet en col·laboració amb l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona (IIAB), així com també amb l’Institut Global d’Atenció Integral del Neurodesenvolupament (IGAIN) i LEMUR. Laboratori d’emergències urbanes. La coordinadora dels programes Ciutat Jugable i Participació de l’IIAB, Emma Cortés, explica en aquesta entrevista que el projecte ha permès posar ara el focus en les necessitats dels infants amb autisme. Per a Cortés, la recerca de la UOC ha arribat en un molt bon moment, perquè s’ha pogut emmarcar dins d’una estratègia més àmplia desenvolupada per l’Ajuntament de Barcelona des de fa anys sobre el disseny d’un espai públic que sigui millor per viure i també en el moment d’impuls d’àrees de joc accessibles, pensant en les necessitats dels infants amb diversitat funcional. I això, destaca, encaixa amb els objectius de desenvolupament sostenible (ODS) de l’ONU.

 

Hi ha qui desconeix de què es tracta quan es parla d’espais públics neurodiversos. En què consisteixen?

La neurodiversitat és un concepte més ampli, però en aquest projecte el que plantegen aquests espais és un disseny que tingui en compte les diferents maneres de relacionar-se amb l’entorn dels infants en l’espectre autista. Aquesta és una condició del neurodesenvolupament caracteritzada per alteracions en la comunicació social, comportaments repetitius i patrons d’interès restringit. La seva manera de percebre, de gestionar emocions i d’analitzar situacions és molt diferent de la que té la resta de la població. Un espai de joc neurodivers té en compte aquesta diversitat.

 

En cap cas es tracta de fer espais separats i diferenciats?

Crear uns espais específics per a aquests infants i assenyalar-los no és el model. El disseny de l’espai de joc sempre ha de partir d’un concepte d’inclusió. S’han de dissenyar aquests espais pensant que siguin per a tothom, però tenint en compte les especificitats.

 

Com i quan comença la preocupació pel disseny i la creació de mètodes i eines per idear àrees de joc sostenibles i inclusives? Aquestes eines, a qui han de servir?

Des de l’Institut Infància i Adolescència, el 2016 iniciem un espai de treball transversal amb agents de totes les àrees dins de l’Ajuntament de Barcelona per analitzar quin espai públic tenim per a la infància i l’adolescència en general. El tema que cal diversificar molt més els espais de joc per atendre la diversitat d’infants, sobretot pensant en la discapacitat, és una conclusió que surt d’aquest espai de treball. Quan es parla de diversificar els espais de joc perquè siguin inclusius per a infants amb discapacitat s’acostuma a posar molta pressió en l’accessibilitat física. En el cas de la neurodiversitat, parlem d’altres aspectes més enllà de l’accessibilitat; de temes més cognitius, relacionals o socials, que de vegades no són tan evidents.

 

Quin exemple ens pot servir per explicar això?

Per exemple, una de les condicions necessàries perquè els espais siguin inclusius és que siguin accessibles, que es pugui arribar als elements de joc amb una cadira de rodes i que s’hi pugui jugar. El punt de partida inicial és pensar que han de ser accessibles des de la part física, però aquest concepte també s’estén. Hi ha moltes entitats d’infants amb discapacitat, però també amb autisme i altres trastorns, que comencen a analitzar quines orientacions es podrien donar per dissenyar millor els espais de joc. La Xarxa d’Accessibilitat i Vida Independent (XAVI) fa unes recomanacions en què diferents entitats i visions posen de manifest la necessitat de dissenyar els espais de joc de manera diferent. En general, ja fa uns anys que se sap que la qüestió de la discapacitat i els espais de joc és un repte a les ciutats. Específicament, pensant en infants amb autisme, fins que no comença el projecte de la UOC el 2022, no es veu com una necessitat el fet de posar el focus en aquest col·lectiu, i s’incloïa en el marc general de la discapacitat.

 

Abans d’haver començat el projecte de recerca de la UOC, a Barcelona no hi havia espais dissenyats amb aquest focus?

Aquest projecte de recerca, que té com a finalitat elaborar una guia per dissenyar espais neurodiversos, apareix en un moment en què Barcelona ja té una política pública de joc a l’espai públic. Però fins al 2018, en què es va aprovar una mesura de govern, i concretament fins al 2019, en què Barcelona va fer un pla del joc a l’espai públic, no hi havia aquesta sensibilitat. Ara, una part important del Pla del joc a l’espai públic és el disseny dels espais de joc i de la ciutat perquè siguin millors per jugar. En els criteris de qualitat d’aquest disseny es té en compte que els espais de joc s’han d’idear perquè siguin inclusius per a tothom, sense discriminar pel que fa a la discapacitat, el gènere, els orígens, l’edat, etcètera. També han d’incloure altres criteris, com intentar ser més naturalitzats o espais de joc més diversos i creatius i amb reptes. Entre el 2018 i el 2019 la ciutat porta a terme tota una estratègia global que entén que els espais de joc s’han de dissenyar de manera diferent. De retruc pensa en els infants amb autisme. Però el focus específic del projecte de la UOC permet afinar més en les característiques de disseny adequades per a aquests infants. El projecte arriba en un molt bon moment i enriqueix tot el que ja fa la ciutat.

 

Quins reptes hi ha plantejats en el futur per al disseny de l’espai públic inclusiu amb la neurodiversitat?

Hi ha aspectes de disseny que serien òptims per a les persones neurodivergents que conflueixen amb aspectes que són bons en general per a moltes altres persones, com ara la necessitat de reduir els estímuls dels espais. Els infants ara viuen amb un estímul permanent. Per tant, cal generar espais més de calma, que t’aïllin del soroll dels cotxes, que et permetin estar confortable en l’espai. Tot això és un benefici per a tothom. Si identifiquem tots aquells aspectes que són especialment necessaris per als infants amb autisme però que són bons per a tota la ciutadania, aquests són els que s’han de sistematitzar, tant sí com no, en el disseny i els que han d’agafar més força. Un altre repte és que hi ha necessitats específiques dels infants amb autisme a les quals de vegades, en el marc de l’espai públic, és difícil donar resposta o que poden entrar una mica en contraposició amb altres criteris que té la ciutat. Per exemple, la necessitat de generar espais tancats: la ciutat no vol que tots els espais de joc siguin tancats, perquè vol que el joc estigui integrat en l’entorn urbà. Què passa? Per a un infant amb autisme és important tenir un espai delimitat per la tendència que té a fugir de manera inesperada. Hem de veure com compatibilitzem els dos criteris. Per nosaltres un element clau és que en els criteris de qualitat de Ciutat Jugable hi ha el de crear ecosistemes lúdics. Barcelona és molt densa, i no tenim grans espais que puguin complir tots els criteris. Per tant, vol dir que les diferents àrees de joc d’una zona s’han de completar entre elles. Un altre repte és com donar resposta, des d’altres programes previstos de la ciutat i que no són el disseny urbà, a les necessitats dels infants amb autisme, com ara des de programes de dinamització de l’espai públic o de monitors que acompanyin el joc. Això ja no és una solució arquitectònica, sinó de programa social, i s’ha de tenir en compte. L’últim repte és global, de comunicació i informació a les famílies de totes les oportunitats de joc que ofereix la ciutat, de manera que puguin identificar quines característiques té cada parc i puguin triar on anar.

 

Quins són els eixos principals de la guia recentment publicada per al disseny d’espais de joc neuroinclusius?

D’una banda, dona orientacions d’espai, de com reduir estímuls, d’intentar no fer racons separats per edats, perquè de vegades hi ha jocs que podríem tipificar per a més petits, però potser hi ha infants amb autisme que són més grans i que hi tenen interès. D’altra banda, apunta que l’espai ha de donar resposta a les característiques dels infants, com ara la tendència dels infants autistes a marxar corrents de l’espai sense que els pares o les mares puguin controlar aquesta situació. Cal tenir un espai ben delimitat. També es donen orientacions sobre el tipus d’elements de joc per tal que hi hagi diversitat d’activitat motriu i l’infant pugui triar a què juga en funció dels seus interessos, o que hi hagi jocs sensorials, un tipus d’activitat que interessa a aquests infants i els relaxa i que, en general, es motiven a fer. O, per exemple, se suggereix que hi poden haver espais on poden estar més refugiats, de calma i tranquil·litat. La guia ofereix solucions de disseny de l’espai i d’elements de joc. El resultat d’aquest procés és que no tot són solucions arquitectòniques, sinó que també hi ha altres necessitats de comunicació i sensibilització a tota la ciutadania. Un infant amb autisme de vegades té una manera de gestionar les emocions amb ràbia o frustració, i el que hi ha és poca comprensió per part de l’entorn. Així doncs, també hi ha el repte de com sensibilitzar la ciutadania. Per tant, la guia desplega aspectes que van més enllà del disseny urbà.

 

Com es detecten les necessitats i qui ha d’assumir la feina d’escoltar i després actuar per satisfer la demanda?

Una altra de les innovacions del projecte de la UOC és que es va fer un procés per dissenyar una metodologia de cocreació. No tan sols és una guia del disseny, sinó també d’una metodologia sobre com treballar o cocrear amb els infants i les seves famílies. El més interessant d’aquesta metodologia és que no planteja un espai participatiu amb un format adult, sinó que té una part molt important d’observació del joc dels infants i de recollida d’informació a partir de l’expressió corporal i de la relació dels infants amb l’espai. Tot i això, sí que es va complementar amb entrevistes més formals amb persones adultes, famílies i professionals. La guia recull totes les necessitats generals del col·lectiu, i el resultat és una guia de cocreació d’aquests espais.

 

El disseny d’espais de joc inclusius té a veure, d’alguna manera, amb els drets dels infants per tal de forçar per aquesta via que els ajuntaments s’hi impliquin?

El treball és molt útil per dissenyar espais tant per a àmbits públics, com el carrer, com per a patis escolars, per exemple. Dona orientacions de disseny que són molt vàlides per als patis o espais interiors. També ofereix claus fàcilment exportables a més espais. A més a més, es pot aplicar tant a pobles com a ciutats. Pel que fa als drets dels infants, la mateixa Convenció sobre els Drets de l’Infant, que és la convenció més àmpliament signada del món, recull i empara el dret al joc. El fet que l’Estat espanyol l’hagi ratificada significa que totes les administracions públiques, del nivell que siguin, han d’afavorir i garantir que aquest dret al joc es compleixi. Els mateixos ODS són un marc que ho defensa, en el sentit de fer ciutats millors per viure.

Projecte relacionat

Pla del joc a l’espai públic de Barcelona amb horitzó 2030

OBERT DES DE 2017 | Acompanyem l’Ajuntament de Barcelona en la definició i desplegament del Pla del joc a l’espai públic per tal que, amb horitzó 2030, la ciutat sigui cada vegada més jugable i ofereixi més i millors oportunitats de joc a l’espai públic als infants, adolescents i al conjunt de la ciutadania.

Programa relacionat

Ciutat jugable

Generem coneixement per desenvolupar estratègies de ciutat que ampliïn, millorin i diversifiquin les oportunitats de joc a l’espai públic per als infants i adolescents, contribuint a una millor vida comunitària.