(Entrevista publicada originàriament al web Criança e naturaleza, en motiu de la conferència internacional sobre Espais Naturalitzats per a la Infància).
Emma Cortés és pedagoga i educadora social. Parla ràpid i sembla que tingui pressa. Al llarg de la conversa, queda clar que l’ansietat és per tirar endavant la seva ciutat. Actualment, l’Emma coordina el Programa Ciutat Jugable, una iniciativa de l’ Institut Infància i Adolescència de Barcelona. L’entitat, finançada per l’Ajuntament, té una gestió i una governança independents, està vinculada a la Universitat Autònoma de Barcelona i té la missió de transformar la ciutat en un lloc millor per a la infància i l’adolescència.
“Vam partir d’una idea senzilla: jugar és una qüestió molt més estratègica del que sembla. Tan estratègica, que va ser reconegut com a dret a la Convenció sobre els Drets de l’Infant, que és la convenció més acceptada en la història mundial, ratificada per 196 països. Tal com diu l’article 31: “jugar té la mateixa rellevància per al desenvolupament de l’infant que l’habitatge, la salut o l’educació”. Així que el Barcelona va decidir prendre-s’ho seriosament, i ràpidament. L’Emma, que serà una de les ponents convidades a la Conferència Internacional Espais Naturalitzats per a Infants, del 20 al 23 de setembre, a São Paulo, explica les accions que està duent a terme la ciutat.
Quina és la tasca de l’Institut Infància i Adolescència?
Realitzem recerca i desenvolupem estratègies per donar suport a polítiques públiques basades en l’evidència. Vaig arribar aquí perquè hi havia una demanda des de l’Ajuntament d’avaluar les zones de jocs de la ciutat, i també d’adaptar-les als infants amb discapacitat.
Com es va dur a terme aquest procés?
L’any 2016 es va crear un grup de treball transversal dins l’Ajuntament, amb equips de les àrees d’Ecologia Urbana, Parcs i Jardins, Seguretat, Infància, Educació, Serveis Socials i Comunitat i Mobilitat. Aquest grup va analitzar 900 espais de joc públics de la ciutat. Vam trobar que eren molt normalitzats, poc diversos, amb poca connexió amb la natura i dissenyats sobretot a partir de criteris de seguretat i per a mantenint la calma de les persones adultes, no amb per les possibilitats de joc que oferien. Així que vam decidir preguntar directament als nens i nenes sobre el seu benestar per saber què pensaven de la ciutat. El 2017 vam fer una enquesta a 4.000 nens.
Què va mostrar la recerca?
L’enquesta es va fer a nens i nenes d’entre 10 i 12 anys i vam veure que la meitat d’ells no estaven satisfets amb els espais de joc del seu barri. També vam recollir dades alarmants: 4 de cada 10 van respondre que mai no jugaven al carrer o que no passaven prou temps a l’aire lliure (mai, gairebé mai o només una o dues vegades per setmana). És a dir, l’estructura de la ciutat no convidava a sortir, interactuar, jugar al carrer. Els nens i nenes utilitzaven poc espai públic i, per tant, no podien accedir a tot el desenvolupament que els proporciona jugar lliurement a l’aire lliure. També vam veure que hi havia un gran repte per augmentar el verd de la ciutat, que estava molt per sota del nivell recomanat. També vam detectar problemes culturals: infants i adolescents amb agendes molt ocupades, que passaven molt de temps davant de les pantalles, jugant a jocs en línia i amb poca interacció.
Quins van ser els següents passos?
Creuant el diagnòstic amb la recerca i les dades de salut, vam mapejar els reptes. Vam veure que calia mirar tota la ciutat com un espai lúdic, inclosa la platja, els carrers, els patis i els entorns de les escola, les places i els parcs; mirar tota la ciutat per no segregar els nens i nenes als “espais de joc tancats”. I vam veure que calia cuidar els temes que van més enllà d’aquesta infraestructura de joc, com ara el trànsit, la contaminació, la il·luminació o la seguretat. Entenem que hi ha un gran repte a l’hora de crear i mantenir zones verdes, que necessiten una cura més constant. I també que cal comunicar a les famílies la importància de jugar a l’aire lliure per al desenvolupament dels infants, canviant la cultura que percep el fet de jugar com quelcom sense importància o menys productiu que una activitat extraescolar. També calia crear una cultura dins del municipi per escoltar la infància, i per dissenyar espais juntament amb els nens i nenes. Vam començar a pensar en els ecosistemes lúdics, que permetessin classificar i dissenyar els diferents espais als quals poden accedir les famílies dins del seu barri, amb diferents possibilitats. Per exemple: en un lloc els infants poden fer esport perquè hi ha una pista, en un altre poden gaudir d’un pícnic i en un altre poden tenir un infraestructura de joc gran i molt xula. A partir d’aquí, vam crear una sèrie d’indicadors i eixos que servien per planificar millor la ciutat.
A quins indicadors vau arribar?
Hi ha indicadors d’infraestructures lúdiques, que tenen en compte les característiques dels espais, com el tipus de sòl, el material, la distribució territorial, la qualitat de les seves estructures i dels jocs. Vam determinar, per exemple, que les àrees de joc han d’incloure la possibilitat de diferents estructures amb reptes; que han d’oferir el màxim nombre d’activitats lúdiques possibles; que han d’incorporar la topografia i els elements naturals existents; ser inclusius i contemplar diferents gèneres, edats i també els infants amb discapacitat; que han de contenir elements naturals com sorra i aigua; ser còmodes, amb ombra i elements que facilitin el contacte i la trobada, com els espais de pícnic, i també que han de fomentar els joc col·laboratiu. També pensem en programes per fomentar l’ús, proposant activitats o provant estructures mòbils. I, finalment, ens centrem en la comunicació, per canviar el paradigma de com es veu el joc. Per a això, vam demanar ajuda a la Societat Catalana de Pediatria. Vam fer campanyes a les escoles i als espais públics, mostrant que jugar a l’aire lliure és una qüestió important. Explicant que el dèficit de joc lliure i el dèficit de contacte amb la natura tenen impactes en la salut física i mental dels infants. Tots aquests criteris s’han convertit en una política pública i, a partir de l’any 2019, s’han utilitzat per dissenyar i planificar els nous espais creats a la ciutat i per renovar els existents, dins del Pla del Joc a l’Espai Públic, un pla municipal que inclou patis i entorns escolars, parcs, places, carrers, etc. que miren el conjunt de la ciutat.
Quines propostes van sorgir dels nens i nenes?
En lloc de fer preguntes directes, vam crear una metodologia que portaria els nens i nenes a ajudar-nos a pensar, perquè costa imaginar allò que no saps. Vam treballar amb 220 infants per millorar els espais de joc de dos parcs l’any 2018. Vam començar ensenyant-los fotos i van haver de triar les tres més xules. La idea era plantejar allò que els agrada fer, per exemple: si volien mullar-se, amagar-se, enfilar-se alt o lliscar. És a dir, cartografiar els usos i les activitats, més que no pas els equipaments. També els vam mostrar imatges d’espais que d’arreu del món. Van escollir els tres que més els agradaven i van explicar per què havien fet aquella elecció, per poder entendre què valoraven en aquestes referències. I només llavors els arquitectes van dibuixar i planificar l’espai. Això es va acabar traduint, en aquests parcs, en una balena gegant i un pop, que incloïa 16 elements de millora que els nens i nenes van apuntar. També utilitzem l’urbanisme tàctic per fer pilots: creant carros amb coses com llibres, joguines i aigua, per poder provar i mesurar, abans de desplegar-los definitivament.
Hi ha algun indicador d’accessibilitat? Com cal pensar els espais per a infants amb discapacitat o necessitats especials? Els espais naturalitzats, per exemple, no sempre són accessibles…
És difícil trobar l’equilibri entre mantenir-se el verd i ser accessible. Tenim un model per dissenyar espais de joc accessibles. El que la llei exigia era que 1 de cada 5 elements de joc fossin accessibles. Però a Barcelona hem avançat perquè totes les activitats lúdiques d’una àrea de joc accessible puguin ser realitzades per infants amb discapacitat. Per exemple, si un infant pot lliscar en aquesta àrea de joc, un infant amb discapacitat també ho ha de poder fer. El problema és que les discapacitats són tipus molt diferents, per exemple, són diferents les necessitats d’un infant que va amb cadira de rodes que les d’un infant amb autisme o problemes de salut mental. Per arribar als models que estem utilitzant, treballem amb unes 20 entitats diferents que atenen nens i nenes amb diferents tipus de discapacitat: cecs, sords, amb paràlisi cerebral, autisme, etc. Hem creat el model juntament amb ells i amb els tècnics de l’Ajuntament, fent equivalències entre els nostres indicadors i com fer-los funcionar també per a aquests infants. Hem aixecat, per exemple, els dipòsits de sorra perquè els infants amb cadira de rodes també puguin jugar-hi. I darrerament hem treballat amb una universitat de Barcelona explorant la part sensorial dels infants amb autisme. L’aportació de la naturalització d’espais i com això beneficia els nens i nenes amb autisme és molt clara. Cal crear llocs amb menys estimulació, que permetin el recolliment i la contemplació. Ara comencem a aplicar això a alguns projectes pilot.
Dos punts que heu esmentat són la construcció d’espais de joc més naturals, que redueixen el nivell d’estimulació, i també d’espais que proporcionin reptes. Com sensibilitzar les persones adultes per entendre aquests espais?
En una societat adversa al risc, on tendim a sobreprotegir els nens i nenes, aquesta no és una tasca fàcil. Hem estat treballant la comunicació: transmetre a les persones adultes la importància de jugar i que una ciutat millor per als nens i nenes és millor per a tothom. La importància social de jugar, treballant conjuntament amb la Societat Catalana de Pediatria incloent la salut i el medi ambient, dient que reduir el trànsit, naturalitzar espais i fomentar el joc lliure aporta beneficis per a la salut. És més fàcil per a la gent entendre la connexió entre el joc i la salut física i mental, que no pas comprendre tots els beneficis educatius del joc. De vegades la gent pensa que un infant aprèn més en una classe o en una activitat extraescolar. L’altre missatge important és explicar que els nens i nenes tenen tant dret a l’espai públic, igual que el tenen les persones adultes.
Practiquem jugant doncs: de quin color creus que ha estat conversa?
VERDA! Perquè el verd és el color de la natura, de l’esperança. El verd és el color que dóna peu a compartir, compartir idees, i em fa molta il·lusió la invitació a participar a la Conferència Internacional Espais Naturalitzats per a Infants, per poder explicar el que hem estat fent i també aportar idees. El verd per a mi és un color positiu, que genera benestar. Aquesta ha estat una conversa verda.
