En el marc del cicle de debats impulsat pel CMBS per tal de reflexionar sobre l’impacte de la Covid19 a la ciutat de Barcelona, hem comptat amb la participació de Jaume Funes, psicòleg, educador i periodista. Convidat pel Grup d’igualtat d’oportunitats en la infància del CMBS (coordinat des de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona) el segon debat del cicle s’ha centrat entorn a com hauria de ser la resposta a la crisi originada per la Covid-19 amb perspectiva d’infància i a partir del que hem après en la gestió de crisis anteriors. El debat ha agrupat 60 persones de diferents àmbits i s’ha basat al voltant de tres preguntes:
1) Què hem après de la gestió de les anteriors crisis des del punt de vista de l’atenció a la infància i l’adolescència?
2) Quins criteris hem de tenir en compte per no donar-los respostes que els facin mal?
3) Com podem pensar les millors respostes per fer justícia i garantir les infàncies?
Veure el vídeo de la xerrada
Consultar el document de presentació de la xerrada
La xerrada ha estat presentada per la vicepresidenta del CMBS, Teresa Crespo, la comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona, Sònia Fuertes, el Cap de Departament de Participació Social, Àrea de Drets Socials a l’Ajuntament de Barcelona, Sergi Martí, i moderada per la coordinadora del Grup d’Igualtat d’Oportunitats en la Infància del CMBS i directora de l’IIAB, Laia Pineda.
Jaume Funes ha començat la xerrada partint d’una premissa clau: “les autoritats públiques no tenen dret a provocar cap mal que es pugui evitar a un infant. No podem pensar que ja hi posarem remei més endavant”. Tot seguit, Funes ha aportat 8 idees per a la reflexió entorn a com s’hauria de gestionar aquesta crisi per tal de fer-ho amb perspectiva d’infància i per tal d’incorporar els aprenentatges de la crisi anterior, que ja va tenir greus conseqüències en la infància i l’adolescència.
D’entrada, dues qüestions relacionades amb la mirada: 1) ser capaços de posar-nos en el lloc dels infants i els adolescents i comprendre aquesta situació des de la seva mirada i, alhora, 2) reflexionar sobre quina serà la nova imatge de l’infant pobre, si la construirem des d’ una mirada positiva o negativa.
3) També, comprendre les realitats d’una vida evolutiva marcada per la privació. Estem parlant d’una generació que haurà encadenat dues grans crisis (la del 2008 i l’actual) i que, per tant, haurà viscut la seva infantesa en temps de recessió i la seva adolescència en temps de postpandèmia.
En aquest context de privació i tenint en compte que, malauradament i com ja s’ha vist en altres ocasions, el primer que es retalla són els pressupostos destinats a la infància, Funes posa sobre la taula 4) la necessitat de donar ajudes sense estigmatitzar. Tots els infants necessiten sentir-se un infant més. Per tant, les atencions a la infància s’han de fer des dels llocs que els nens i nenes pot viure com a quotidians, és a dir, a través de l’escola.
En aquest sentit, Funes reclama 5) suports decidits per a les famílies, per suplir aquelles mancances i impotències que poden tenir mares i/o pares en aquest context i evitar que els suports els “incapacitin” en el desenvolupament de la seva funció. La primera gran mesura contra la pobresa econòmica i l’empobriment d’oportunitats en la infància és l’educació 0-3, defensa. Així doncs, el que hauria d’augmentar en temps de crisi no és el sistema especial de protecció sinó els serveis de proximitat al territori, els que arriben a tots els infants i adolescents.
I no només això, sinó que 6) cal activar prestacions vinculades a la condició d’infant i no només a la d’adult. En la crisi anterior, la manera de sobreviure era treballar cada vegada més hores per cada vegada menys diners i això va en detriment de la infància, ja que a les persones adultes no els queda temps per fer de mare o de pare. Si hi ha una família empobrida, cal garantir que tingui un entorn enriquit. I, sobretot, augmentarà la necessitat d’escolta dels infants i els adolescents a la que caldrà donar resposta.
Una altra qüestió que planteja Funes és la necessitat d’abordar la crisi des d’una perspectiva més global i no pas focalitzar-la, només, en l’escola. “Per què l’escola és obligatòria i el lleure no ho és?” es pregunta Funes. Ell defensa que després d’aquest confinament, 7) caldrà garantir tots els temps de la infància i l’adolescència, el temps d’escola, el temps de lleure, el temps de relació amb els companys. I que el retorn a l’escola no només hauria de suposar tot això, sinó també tornar a la relació amb les persones professionals que atenen i acompanyen els infants, des de diferents àmbits.
Per últim, però no per això menys important, Funes reclama una condició bàsica per poder dur a terme tot això: 8) que la infància sigui una de les preocupacions centrals i que així es reflecteixi en els pressupostos. El gran dany en la infància no és la pobresa sinó la desigualtat. Els infants han de viure en la mateixa societat i han de poder sentir-se part del mateix grup. És la lluita per la dignitat de ser tractat com a igual. Per tant, les ajudes no han de ser de beneficència, han de ser de garantia de drets.
En definitiva, Jaume Funes defensa que, davant aquesta o qualsevol altra crisi, “no val qualsevol mirada, no val qualsevol interpretació i no val qualsevol resposta”. I afegeix que: “hem de buscar respostes que permetin tenir infància i adolescència i que els nens, nenes i adolescents puguin sentir-se com a persones que formen part de la societat en la que viuen”.
En aquest sentit, Funes ha posat en valor la necessitat desplegar una atenció en la infància preocupada per la qualitat i l’acompanyament, i no tant pel número d’infants que s’hagin pogut atendre. I, després, poder-ho explicar i poder fer avaluacions qualitatives que tinguin en compte com els recursos impacten en el benestar dels infants, en la millora del clima familiar i en la possibilitat de generar espais de temps o d’escolta entre adults i infants.
