(Article publicat originàriament a El Periódico) Amb massa freqüència els informes sobre la realitat de la infància serveixen per fer un titular d’alerta i, ràpidament, passen a l’oblit general. Ni tant sols descobrir les il·legalitats que les persones adultes fem amb ells i elles serveix per mantenir la preocupació obligada sobre com impactem en les seves vides. Amb l’ocasió o l’excusa del Dia Mundial de l’Amistat reviso l’Agenda dels Infants de Barcelona, presentada al mes de novembre després de mesos de consulta i debat a desenes d’escoles, que recull les aportacions de cinc mils infants entre 8 i 11 anys.
Ni família ni amics
“Sense família i amics, no tens res”, ens diuen. Però, com són les seves vides de família i amistat? Una proporció excessiva de nois i noies viuen vides que senten com a insegures i soles. Escoltant el que diuen, a més, sembla clar que són inseguretats i solituds creades pels seus adults més pròxims.
Un mínim de dos de cada deu afirma sentir-se insegur a casa seva. Una inseguretat que, més enllà dels que viuen a llars difícils, associen a no rebre un bon tracte dels adults, a comprovar que no importen massa, a no tenir clar que si els passa alguna cosa algú estarà al seu costat. Quan parlem de les condicions laborals o del temps dedicat a la feina hem de recordar que tenim infàncies immerses des dels inicis en la permanent vivència de la solitud insegura. Ara que es negocia la reducció de la jornada laboral, m’agradaria escoltar entre els arguments els dret dels infants a tenir temps dels seus adults.
Probablement, és per això que insisteixen a reclamar la possibilitat de tenir amics i de practicar l’amistat. Per ells i elles, l’escola és el lloc “per fer amics” i demanen poder gaudir amb els amics fora de l’escola. Les persones adultes hem colonitzat el seus temps. Tot és escola, extraescolars i vida familiar sense adults disponibles per escoltar i compartir. Tenir amics i estar amb els amics es clau per ells i elles i molt secundari pels adults.
Pors adultes i inseguretats dels infants
A sobre, l’amistat, les relacions significatives amb els altres, també estan cada vegada més condicionades per les visions i preocupacions adultes. Resulta estrany descobrir que entre les coses que destaquen com a més negatives de la seva realitat hi hagi la vida al barri o els companys i companyes de classe.
Potser es comprèn el seu sentit quan parlen de la manca de llibertat i autonomia per bellugar-se pels carrers i les “pors” induïdes o quan els parcs, diuen, només són pels petits o als centres cívics tot es de grans. No tenen “lloc” per estar amb els amics.
Excessivament impregnats per la paraula bullying, quan parlen de les seves relacions a l’escola, recorden que els adults, de casa i de l’escola, no tenen idea perquè “no pregunten ni saben com ens va amb els companys” i ningú es preocupa de que “ens relacionem amb tothom”. Són infants que van interioritzant exclusions i que no reben suport per construir relacions. Són ells i elles els que diuen que el grup d’amics ha d’ajudar al company que pateix i al que fa partir perquè, potser, no és conscient o té altres problemes. En el seu univers social, la seva visió i pràctica de l’amistat està plena de solidaritat entre iguals.
Algú que sàpiga de la seva vida
Abans que arribin a l’adolescència i cerquin els iguals com a únics personatges amb possibilitat d’entendre el que els passa, ara, en la seva infantessa plena, reclamen “parlar de com estem i no de les notes”. Reclamen adults que els ajudin a estar millor quan tenen un mal dia.
En un temps en el que una part significativa de la construcció de les relacions i les amistats passa per les dimensions digitals, encara reclamen el dret a no sentir-se sols. Demanen suport i no l’oblit d’aquest món o el simple control. Recorden que necessiten vida d’amistat fora de casa i vida d’amistat virtual amb la seguretat de la companyia adulta.
Si tornem a mirar i escoltar el dia a dia dels infants, recordarem el seu dret a no ser educats en l’egoisme i a poder practicar la seguretat de l’amistat.
