Què passa quan tractes la desigualtat social amb els nens i nenes de Barcelona, i què pensen que caldria fer per combatre-la? El fet de tractar i analitzar la desigualtat social amb infants planteja diferents preguntes i debats… Quina és la seva pròpia percepció respecte la desigualtat social? Com s’han d’interpretar les aportacions dels infants? Quina és la millor aproximació per fer-ho? Com a estudiant en pràctiques remunerades del doble grau de Ciència Política i Sociologia de la UAB us comparteixo la meva mirada a partir del pas per l’Institut Infància i Adolescència i, concretament, els tallers participatius del programa Parlen els nens i nenes (*).
L’autopercepció dels infants de la seva posició social
D’entrada, a través de l’anàlisi de diferents intervencions es pot evidenciar com existeix una diferenciació conscient entre els mateixos infants. Nens i nenes d’entre nou i dotze anys prenen consciència de la seva pròpia posició social i, tot sovint, la contraposen en comparació amb la dels altres. Així doncs, per exemple, tot tractant la satisfacció en relació al temps lliure amb infants d’un centre del districte de Sant Martí els mateixos nens i nenes parlaven de l’existència d’un “ells” en contraposició amb un “nosaltres”. Quan l’equip de treball de camp els va mostrar unes dades que evidenciaven que els infants amb més recursos econòmics estaven menys satisfets amb el seu temps lliure es van produir explicacions basades en el reconeixement de la pròpia posició social. Són els mateixos infants els que prenen consciència de la seva condició social inferior a l’existència d’un conjunt d’infants que “tenen de tot”. Així doncs, es pot identificar un clar mecanisme d’autopercepció de la posició social que condiciona i defineix els autoconceptes dels infants.
-
- “Tenen tot el que volen. En canvi, els que tenim menys pues juguem amb tot” (Nen, 9 anys, districte de Sant Martí)
- “Els pares els hi compren de tot però no els hi dediquen temps” (Nena, 9 anys, districte de Sant Martí)
Per altra banda, en la línia de l’autopercepció esmentada, podem identificar aquest mecanisme des de l’òptica d’infants que es troben en una situació de suposat benestar material. D’entre les respostes que infants d’un centre del districte de l’Eixample van donar al perquè de la insatisfacció d’alguns infants en relació al seu benestar material podem destacar, novament, la percepció dels infants (en aquest cas en situació de benestar material) en relació a l’existència d’un “ells”. En aquest cas, es tracta d’un “ells” (els que tenen) identificat com a grup d’infants amb menys recursos en contraposició a la seva pròpia autopercepció de la condició socioeconòmica.
-
- “Tenen poc material escolar perquè són pobres” (Nena, 9 anys, districte de l’Eixample)
- “Tenen una casa molt petita” (Nen, 9 anys, districte de l’Eixample)
La influència de les condicions de vida en aquestes autopercepcions
Més enllà d’identificar com existeix una diferència pel que fa a l’autopercepció dels infants, les diferents intervencions recollides permeten identificar, també, la importància que tenen les condicions de vida en aquestes autopercepcions. En un centre del districte de Sant Andreu, tot parlant del benestar en relació a la vida amb la família, es va generar un debat interessant sobre de què depèn aquest benestar. Analitzant les intervencions es pot identificar la influència que té la família en la percepció de l’infant pel que fa a situacions de desigualtat social. Els infants es reconeixen a través de les idees que reben a casa i, per conseqüència, desenvolupen una percepció de la seva condició social a través de la concepció que en té la família.
És especialment impactant la forma com infants en situacions de notable risc social poden arribar a naturalitzar, o inclús generalitzar, la seva situació de desigualtat. Molt sovint els infants reprodueixen la informació que reben a casa i, per tant, són una viva imatge d’un cert tipus de vida familiar. Per tant, es donen situacions d’infants que, com que només coneixen la seva situació de desigualtat, l’arriben a naturalitzar i a “justificar” a través de la informació que reben a casa.
-
- “Tus padres te han dado la vida. No existen prácticamente los padres que no cuidan. Si tus padres te dicen tal, tú tienes que hacerles caso, igual que te han dado la vida, tú tienes que devolvérselo” (Nen, 11 anys, districte de Sant Andreu)
- “Ellos también tienen vida, no puedes depender siempre de tus padres. Tienes que ir planificándote” (Nen, 11 anys, districte de Sant Andreu)
- “¿Quién es la que se mata a trabajar para que puedas vestirte, para que puedas jugar?” (Nena, 10 anys, districte de Sant Andreu)
- “Yo me despierto solo, me preparo el desayuno solo, me cambio y me voy al cole porque mis padres están durmiendo. Tienen que descansar del trabajo” (Nen, 11 anys, districte de Sant Andreu)
I què caldria fer per eliminar aquestes desigualtats, segons els mateixos infants?
Un cop definides les reaccions que tenen els infants quan es tracta la desigualtat social, resulta important veure com els infants responen a la pregunta de “Què caldria fer?”. Per tal de donar-li resposta, es seguiran analitzant les intervencions de diferents infants. En aquest cas, en les propostes recollides quan se’ls va preguntar la forma com es podia millorar la satisfacció dels infants en relació al seu benestar material.
D’entrada, pel que fa a la responsabilitat de l’Ajuntament, tots els infants plantegen propostes amb una implicació activa de l’administració o els poders públics en la redistribució econòmica. Així doncs, els infants de Barcelona mostren la voluntat d’equiparar les condicions socioeconòmiques dels ciutadans per tal d’arribar a una situació d’equitat social.
-
- “Que donin més diners a les famílies que ho necessiten” (Nena, 10 anys, districte de Ciutat Vella)
- “Que donin més recursos a tothom” (Nen, 9 anys, districte de Sant Andreu)
A més, molts dels infants destaquen el paper de l’escola a l’hora de reduir les desigualtats socials. Segons la perspectiva dels infants, un dels grans indicadors d’aquesta desigualtat són les diferències pel que fa al material escolar o a la possibilitat de poder anar a les excursions que s’ofereixen des del centre. És per això que diverses propostes apunten cap a l’existència d’una escola completament gratuïta per a tots els infants.
-
- “Que l’escola ho doni tot per no haver de pagar tant” (Nena, 9 anys, districte de Sant Martí)
- “Que tot sigui gratis i tots els nens puguin fer-ho tot” (Nen, 10 anys, districte de l’Eixample)
En conclusió….
Per tant, en conclusió, quan parlem de la desigualtat social amb els nens i nenes de Barcelona ens trobem davant una situació d’autoconeixement de la condició social per part dels infants. Tant els infants en situació de cert benestar material com els que no ho estan, coneixen la seva condició i la contraposen a “la dels altres”. Per tal de pal·liar aquesta situació, els infants reclamen responsabilitat pública als poders públics i aposten per una redistribució que garanteixi el benestar de tots els infants de la ciutat. L’aportació feta per una nena de 9 anys serveix com a síntesi idònia d’aquest plantejament. La nena, després d’un debat extens sobre com es podria reduir la insatisfacció dels infants en relació al benestar material, va aixecar la mà i va dir: “Hi ha gent rica i gent pobra, no? Pues que hi hagi més igualtat amb el diner”. Amb l’amplíssim plantejament que aquesta afirmació porta al darrere, és una forma molt sincera de respondre una pregunta que ha comportat i comporta grans discussions polítiques i socials.
—
(*) La segona edició del programa Parlen els nens i nenes: el benestar de la infància a Barcelona va realitzar la seva primera fase (Enquesta de Benestar Subjectiu de la Infància a Barcelona al 2021) durant el curs passat i, en aquest curs 2022-2023, s’ha iniciat la segona fase, que consisteix en la realització dels tallers participatius. Els tallers reforcen el retorn de l’enquesta als infants (a part de la infografia que es va fer arribar a totes les escoles) i consisteixen en la co-interpretació dels resultats de l’enquesta amb els infants i en la articulació de les seves propostes de millora per al benestar dels infants. Els diàlegs generats en els diferents tallers permeten que, de forma transversal i a través de l’elaboració d’un diari de camp, es puguin anar articulant una sèrie de plantejaments entorn al fet de tractar amb els infants la desigualtat social a la ciutat de Barcelona.
Cada taller tracta d’una de les quinze temàtiques possibles. Per tal de donar resposta a la pregunta plantejada sobre què passa quan es parla de desigualtat social amb els nens i nenes, es prenen amb especial atenció les intervencions realitzades en els tallers sobre benestar material i sobre perspectives de futur. Tot i així, en els tallers basats en altres temàtiques que tracta l’enquesta, també es recullen diverses aportacions a preguntes específiques i d’altres aportacions espontànies que han resultat rellevants per a l’anàlisi.
