(article publicat originàriament a Elcrític.cat). La inseguretat residencial afecta cada vegada més famílies de Barcelona, i les qui en surten més mal parades són les famílies amb infants en situació de pobresa, les famílies racialitzades i les indocumentades. Per aquestes, l’arrelament a la comunitat i a l’escola és una qüestió de supervivència i per això les seves estratègies d’afrontament davant l’expulsió immobiliària passen per resistir al màxim i quedar-se al barri.
Els interessos del capital immobiliari es despleguen impunes des de fa anys a la ciutat, generant milers de desnonaments invisibles i silenciosos de totes aquelles famílies que, com que no poden assumir l’increment de cost de l’habitatge, han d’abandonar els barris de residència on han viscut durant molts anys. La mobilitat per motius econòmics o forçats per l’habitatge s’ha disparat del 16 % al 27,7 % en només cinc anys. Però l’augment dels preus del lloguer o la no renovació dels contractes un cop expiren no són les úniques estratègies d’expulsió immobiliària. També es donen estratègies més dures com ara estratagemes judicials per saltar-se el marc legal que defensa el dret a l’habitatge o el mòbbing immobiliari, amb pràctiques d’assetjament o extorsió dels inquilins. A més, hi ha un clar tancament de l’accés a l’habitatge a les famílies racialitzades i a les indocumentades.
Així ho hem pogut corroborar a partir d’una recerca etnogràfica impulsada des de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona, basada en el seguiment durant quatre anys (2018-2022) de 20 famílies amb infants o adolescents de Ciutat Vella que viuen en pobresa i inseguretat residencial. El treball etnogràfic s’ha completat amb entrevistes a membres d’associacions veïnals, xarxes de suport mutu, sindicats d’habitatge, mestres de primària i professionals dels serveis socials.
La conclusió és clara: la crisi de l’habitatge és també una crisi d’infància, pels impactes profunds, directes i transversals que té la inseguretat residencial en les vides dels nens i nenes, a molts i diferents nivells: impactes materials, relacionals, educatius i de salut, tant física com mental.
La pressió immobiliària fa empitjorar les condicions de vida de les famílies i dels seus infants
El treball etnogràfic no només ha permès perfilar les estratègies d’expulsió del mercat immobiliari, sinó també les estratègies d’afrontament de les famílies amenaçades per la pèrdua del seu habitatge. Algunes, víctimes de la gentrificació i els efectes de la turistificació, opten per assumir l’expulsió del barri i busquen un nou habitatge més econòmic, lluny del veïnat. Es tracta de desnonaments invisibles, que no fan soroll, però que desarrelen i fan patir a centenars de famílies i als seus infants. D’altres, però, lluiten per no ser expulsades del barri, perquè l’arrelament al barri representa una part indispensable de la seva estratègia de supervivència. És el cas de les famílies que hem estat seguint amb l’etnografia. Quan una família està en situació de pobresa o exclusió, les xarxes informals de suport mutu esdevenen vitals per cobrir les necessitats econòmiques (donen cobertura a petits endeutaments amb el comerç local i persones de confiança), i per cobrir les necessitats de conciliació i cura dels infants (amb suports en casos de malaltia o bé en la logística del dia a dia). Per als infants i adolescents, l’arrelament al barri suposa disposar d’una major protecció comunitària, poder continuar a la mateixa escola, conservar els amics i amigues i poder fer les seves activitats quotidianes i habituals (esplai, esports, biblioteca, escola de música, entre d’altres).
Per a moltes famílies en situació de pobresa,
quedar-se al barri és la millor manera
de protegir els seus infants
Així doncs, per a moltes famílies en situació de pobresa, quedar-se al barri és la millor manera de protegir els seus infants, malgrat que implica assumir un empitjorament de les seves condicions de vida, com per exemple renunciar a béns, serveis i activitats educatives dels seus fills i filles, la reducció al màxim el cost de subministraments (o patir pobresa energètica); o, en els pitjors dels casos, viure en habitatges compartits o sobreocupats (i en conseqüència renunciar a l’espai personal i a la intimitat, una pèrdua especialment costosa a l’adolescència). En els casos més extrems pot suposar la necessitat d’ocupar un habitatge. Per a totes aquestes famílies, l’empitjorament de les condicions de vida és un “mal menor”, davant la perspectiva d’haver d’abandonar el barri i perdre les seves xarxes i suports, tan essencials per a la supervivència. Tant la gestió de la supervivència familiar com les estratègies d’afrontament davant les expulsions immobiliàries són fenòmens totalment feminitzats.
Pobresa material, dificultats relacionals i impactes educatius i de salut en la vida dels infants
La inseguretat residencial, que inclou tant el procés de desnonament (que es pot allargar durant anys), l’amenaça del llançament, com el fet de viure en habitatges inadequats, posa en risc les necessitats bàsiques per al creixement òptim dels infants i adolescents. L’etnografia ens mostra les conseqüències al llarg i ample de les seves vides: a nivell material, relacional, en els resultats educatius, en la salut i a nivell psicoemocional. Els afecta de manera profunda en tots els seus espais vitals (els espais íntims, familiars, escolars i socials) i en formes diverses i específiques a cada etapa del cicle vital (petita infància, infància i adolescència).
Algunes conseqüències a nivell material de viure en inseguretat residencial són la impossibilitat de tenir un espai d’intimitat, de joc, de descans o per a fer els deures. Viure en habitatges sobreocupats o sota l’amenaça d’un desdonament obliga a molts infants a viure durant anys amb les seves pertinences guardades en caixes. Les despeses desmesurades de l’habitatge (un 50,1% de les llars amb infants a Barcelona pateixen sobrecàrrega de despeses de l’habitatge) comporten situacions de pobresa energètica i, en els casos més extrems, pot suposar no disposar d’aigua corrent a casa. A més, deixen les famílies sense recursos per pagar les sortides escolars o activitats extraescolars, entre moltes altres renúncies.
També cal subratllar els impactes a nivell relacional, com ara la por o desconfiança dels infants i adolescents envers les persones adultes, especialment la policia, ja que la relacionen amb els moments de llançament. Els infants no entenen perquè, enlloc d’ajudar-los, els fan fora de casa. Els que viuen en pisos compartits, sobreocupats o els que viuen en una pensió, no poden convidar les seves amistats a casa, ni celebrar-hi el seu aniversari. Sovint han de suportar problemes greus de convivència i un clima d’angoixa i estrès permanent a casa. Durant anys, creixen sense perspectives vitals i de futur. Aquests són infants amb una major predisposició a patir bullying, o també a exercir-lo, com a via per expressar el seu profund malestar. La majoria tenen vergonya de parlar de la seva situació amb l’entorn, de manera que ho pateixen en solitud i amb incomprensió.
Aquests infants tenen una major predisposició
a patir ‘bullying‘ o també a exercir-lo,
com a via per expressar el seu malestar profund
Cal subratllar, també, conseqüències pel que fa a la salut, tant física com mental. Les més habituals són la depressió, apatia i ansietat, trastorns de la son, la impossibilitat de tenir una dieta equilibrada i complerta (per la falta de recursos econòmics) i trastorns alimentaris com bulímia i anorèxia per causa de l’estrès i l’angoixa. En aquests contextos també creixen les violències, les addiccions (a les pantalles, alcohol, tabac i al joc en línia); i la sensació de desprotecció i desafecció cap al món adult i les autoritats. La turistificació dels barris a Ciutat Vella, a més, té impactes en la salut dels infants i adolescents per l’increment de brutícia i soroll. Es produeix una pèrdua d’identitat amb el barri i una major desconfiança a l’hora de transitar pel carrer en els seus trajectes quotidians.
La resposta de l’administració: cada vegada més recursos, però encara insuficients
En els darrers cinc anys han augmentat molt els recursos de l’administració municipal per fer front a la crisi de l’habitatge, tant pel que fa a l’increment d’ajuts a les llars amb infants com per la creació de noves unitats i protocols per evitar la pèrdua de l’habitatge i acompanyar les famílies i els seus infants.
L’any 2016 les ajudes atorgades pels centres de serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona per fer front a les despeses de l’habitatge per a llars amb infants representaven un 27,2% del total, mentre que l’any 2021 ja representaven el 42,3% (un 15,1% més) i l’import total en euros d’aquests ajuts va passar de 4,6 M€ a 14,4 M€ anuals (un 209% més). Des de 2014, les intervencions dels serveis socials per risc de pèrdua d’habitatge i/o ocupació han crescut més del 300%, amb especial incidència en les llars amb infants i adolescents. L’any 2016 es crea la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER) per donar una resposta centralitzada a la prevenció i mediació en processos de desnonament. Des de llavors ja s’han realitzat milers d’intervencions, més de 2.000 només l’any 2021.
Tanmateix, malgrat tots aquests esforços per garantir el dret a l’habitatge no s’ha aconseguit aturar tots els processos de desnonaments ni els llançaments, per la qual cosa calen més recursos i un major compromís per part de totes les administracions, també per part de la Generalitat i de l’Estat. A cada administració li pertoca desplegar els recursos necessaris d’acord amb les seves competències; i sense mesures estructurals la crisi de l’habitatge no deixarà de ser, també, una crisi d’infància. Malgrat que els impactes no siguin palpables fins d’aquí a uns anys, cal una inversió decidida de construcció de parc d’habitatge públic, mesures de control del preu dels lloguers i ampliar les polítiques familiars i de criança (tradicionalment febles a l’estat espanyol). En paral·lel, i amb caràcter més immediat, cal sostenir les ajudes socials a l’habitatge i aplicar una mirada d’infància en la gestió d’aquesta inseguretat residencial.
A Ciutat Meridiana i al Raval Sud
s’aplica un canvi de mirada
en les formes d’atendre i acompanyar
les famílies i els infants,
que cal exportar a la resta de la ciutat
Afortunadament, ja s’estan desaplegant iniciatives interessants, per exemple a Ciutat Meridiana i Raval Sud, de treball en xarxa entre els serveis socials, el CAP, el centre obert, l’escola i les entitats del barri. En elles s’aplica un canvi de mirada en les formes d’atendre i acompanyar les famílies i els infants. També es té més en compte la veu dels infants, i es generen eines i recursos específics com ara contes, cançons, guies per a professionals, entre d’altres.
A més, és important comprendre i reconèixer el paper del teixit comunitari i els moviments socials en defensa de l’habitatge: per la seva major capil·laritat, pels suports reals i concrets que ofereixen i pel suport emocional que suposen per a moltes famílies que pateixen la inseguretat residencial. Quan les xarxes informals i els serveis públics treballen de forma coordinada, s’optimitzen les possibilitats d’èxit en la negociació amb els propietaris de l’habitatge i les possibilitats de trobar solucions favorables a les famílies i als infants, perquè no siguin expulsats de casa seva.
* Podeu accedir a un resum més extens i fonamentat aquí, o als informes del laboratori d’habitatge de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona: Impactes de la crisi de l’habitatge en les vides dels infants i els adolescents (informe en base a l’etnografia) i Context residencial de la infància, cost de l’habitatge i dinàmiques d’expulsió a la ciutat de Barcelona. Estat de la qüestió 2021-2022 (diagnosi quantitativa de la crisi de l’habitatge).
