(Article publicat originàriament a Social.cat) La violència contra els infants està més estesa del que a simple vista ens podria semblar i va més enllà de les formes més dures i més crues que tots tenim a l’imaginari: no es tracta només de la violència física o la violència sexual, també cal considerar la violència emocional, la negligència o l’exposició dels infants a situacions o episodis de violència de gènere vers la seva mare. Més recentment, han aparegut nous tipus de violències digitals (cyberbullying, sexting, grooming..) i hem pres més consciència que la violència també pot ser institucional. Les violències contra els infants no són només una violació dels drets humans, sinó que són un problema greu de salut pública, ja que tenen importants conseqüències per la salut física i psicològica a curt i llarg termini, així com importants repercussions socials.
Quants infants són víctimes de violències?
A nivell de ciutat no disposem de cap enquesta específica sobre violències en la infància i l’adolescència, però sí de diferents operacions estadístiques. La seva recopilació a l’Observatori 0-17 BCN ens permet una primera aproximació[1]. Així sabem que a Barcelona, 1 de cada 10 infants d’entre 0 i 17 anys afirma haver patit violència sexual durant la infantesa per part d’adults coneguts -una violència que afecta el triple de noies (11,5%) de de nois (4,4%)- i que també 1 de cada 10 la va patir per part d’altres infants com companys/es d’escola, parella o germans/es, també amb més afectació entre les noies (9,1% vs. 4,7%).
Pel que fa a la violència física, 14 de cada 10.000 infants i adolescents van ser víctimes de maltractaments al seu domicili familiar (el 2020 hi van haver 333 casos amb denúncia registrats a Barcelona), i sabem que durant el confinament 1 de cada 10 famílies va admetre haver-los pegat.
La violència emocional afecta encara a més nens i nenes. Una aproximació en la donen els 2 de cada 10 infants d’entre 10 i 12 anys que diuen no estar prou satisfets amb les persones amb qui viuen o els 2 de cada 10 adolescents que qualifiquen les seves relacions familiars de regulars o dolentes. En condicions estressants com va ser el context de confinament, les violències van augmentar: 3 de cada 10 famílies van admetre situacions de conflicte amb els seus fills i 2 de cada 10 haver perdut els nervis o haver-los insultat en algun moment.
Pel que fa a situacions de risc social (sovint vinculades a violències per negligència dels entorns de cura més immediats), l’any 2020 els serveis socials bàsics municipals van valorar 1.792 casos a demanda del sistema judicial i de la DGAIA (7 de cada 1.000 infants), i els EAIA van atendre i valorar l’expedient de 1.200 infants i adolescents d’entre 0 i 17 anys.
Quines oportunitats ofereix la nova llei per lluitar contra les violències que pateixen els infants?
De formes i expressions de violència n’hi poden haver de molts tipus però amb l’aprovació de la Llei Orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència davant de la violència (LOPIVI) el juliol passat, es fa un pas endavant molt important: no només s’acorda la definició del que és violència contra els infants com a objecte de la llei (“tota acció, omissió o tracte negligent que priva als nens, nenes i adolescents dels seus drets i benestar, i que amenaça o interfereix en el seu desenvolupament físic, psíquic o social”), sinó que fa un pas més en l’abordatge proactiu de la violència i defineix el concepte de bon tracte (que també esdevé obligació jurídica), i introdueix la noció d’espais segurs. A més, identifica els set àmbits des d’on s’haurà d’actuar: familiar, educatiu, sanitari, serveis socials, esport i oci, àmbit digital i cossos policials.
El sistema que teníem fins ara és un sistema molt deficitari pel seu caràcter sancionador i repressiu; perquè prima l’aproximació penal, policial i judicial; perquè posa el focus en l’agressor i perquè no reconeix els drets de l’infant sinó que se centra en l’atenció assistencial. La nova Llei, en canvi, proposa un canvi de paradigma i cultural, partint de l’enfoc de drets i la protecció integral: n’aborda les causes i prioritza la prevenció de les violències, sense descuidar la necessitat de reparar el dany. A més, remarca que és necessària la intervenció de tots i totes les professionals, de la ciutadania i dels mateixos infants, tot remarcant la importància de reforçar una educació que els ofereixi eines per a l’autoprotecció i canals de comunicació al seu abast.
Per aconseguir aquests canvis, no només ens calen dades que ens donin consciència de l’abast de la problemàtica, o més i millor formació dels professionals sinó que també calen mecanismes complementaris com l’extensió del temps de prescripció dels delictes comesos a persones menors d’edat; la possibilitat que un infant pugui fer una denúncia sense que hi sigui present el seu tutor/a legal; la creació noves figures referents als centres educatius, d’oci i esports; o el reforç dels mecanismes de denúncia als centres de protecció.
La LOPIVI representa una gran oportunitat, però també haurà d’afrontar grans reptes: està pendent l’estratègia específica per al seu desplegament, i des dels diferents serveis i espais d’atenció a la infància hi ha molts dubtes sobre com fer-la operativa. La formació a un gran nombre de professionals no es fa de la nit al dia i caldrà que tothom entengui que davant d’un inici de violència, tots i totes tenim la responsabilitat d’actuar i no mirar cap a una altra banda. Falta encara aterrar moltes especificitats, però allò important és que ara tenim un bon marc per a actuar, i que allò que fins ara depenia de la bona voluntat de persones i institucions, passa a ser un requeriment legal per a la millor garantia dels drets dels infants.
*NOTA: Les dades i reflexions que conté aquest article van ser objecte de debat en el monogràfic “Noves oportunitats de la llei orgànica de protecció integral a la infància i l’adolescència davant la violència (LOPIVI)” del Grup d’Igualtat d’Oportunitats en la Infància del Consell Municipal de Benestar Social (CMBS) en què van participar una trentena de persones expertes en infància. El CMBS és un òrgan de participació ciutadana conformat per representants de l’Ajuntament de Barcelona, dels grups polítics municipals, d’entitats socials i d’altres institucions com la Sindicatura de Greuges o col·legis professionals. El Grup de Treball del CMBS Igualtat d’Oportunitats en la infància està coordinat per l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona.
[1] Les dades que es referencien provenen de l’Enquesta de la Joventut de Barcelona 2020 i de l’informe Dades Clau d’Infància i adolescència a Barcelona 2020, en base a EBISB2017 (AjBCN), la FRESC2016 (ASPB) i la recerca de Perazzo, et al. (2020). Més mal em fa a mi: La violència que pateixen els infants a casa i la protecció especial que necessiten durant el confinament. Save the Children-España.
Autoria:
Laia Pineda Rüegg, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona
Elisenda González, especialista en protecció i bon tracte a la infància d’Educo
