(Article publicat originàriament al Criatures del Diari Ara) L’essència del joc és el joc lliure. És a dir, poder decidir amb qui vols jugar, a què vols jugar i quan vols jugar. I perquè això sigui possible cal que les persones adultes donem valor al joc (que no només és una activitat vital per als nens i nenes, sinó també un dret que tenen reconegut per la Convenció dels Drets de l’Infant) i posem les condicions necessàries: els temps, l’espai adequat, companys i companyes de joc i autonomia per fer-ho. Jugar és font de benestar físic i mental, d’aprenentatges i té impactes positius en el desenvolupament dels infants. Però la qüestió és jugar per jugar: jugar és una activitat plaent en què el procés és més important que els resultats. La vida productiva, les activitats de consum i altres tasques i responsabilitats que tenim les persones adultes sembla que es van estenent cap a la infància i que, mica en mica, estem oblidant que fins als 17 anys encara són infants i tenen dret a poder jugar. De fet, ja pels infants de 10 i 11 anys de Barcelona, un dels àmbits pitjor valorats de la seva vida des del 2017 és la quantitat de temps lliure: la meitat pensen que no en tenen suficient.
El potencial i els grans beneficis del joc s’amplifiquen quan aquest és compartit i ric en materials i reptes; no només físics sinó també mentals i socials. La curiositat i el repte són motors del joc que es tradueixen en interès i esforç: competències bàsiques per a la vida, igual que l’empatia i la capacitat de relacionar-se. Tanmateix, la societat empeny els infants a deixar de jugar cada cop més aviat: avancem la pre-adolescència, sexualitzem la roba, els espais urbans no tenen en compte els més grans de 10 anys, i les pantalles desplacen altres formes de joc. Cal deixar de significar els nois i noies adolescents com a “petits joves” i començar a pensar en ells i elles com a “infants grans”.
La hostilitat i la por envers la presència d’adolescents als espais públics, i la manca de planificació urbana i infraestructures recreatives adaptades obstaculitzen la llibertat d’accés al joc durant l’adolescència, tal i com adverteix el Comitè dels Drets dels Infants des de l’any 2016. A més, el Comitè recorda que el dret dels adolescents al descans, a l’esbarjo, i a participar lliurement en activitats lúdiques, recreatives i artístiques, és alhora un element clau en la recerca de la pròpia identitat i en les relacions amb l’entorn.
La necessitat de millors espais per a jugar a l’espai públic i la importància que té a l’adolescència es comença ja a desvetllar a partir dels 10 anys. De fet, la meitat dels nens i nenes (54%) no estan del tot satisfets amb els espais a l’aire lliure del seu barri. “Quan et fas gran no hi ha gaire parcs on puguis anar a jugar”, diu el Jordi que té 11 anys i viu a Barcelona, al districte de Ciutat Vella.
A partir del programa Parlen els nens i nenes, dut a terme per l’Institut Infància i Adolescència per encàrrec de l’Ajuntament de Barcelona, hem descobert que els infants no deixen de jugar perquè estan amb pantalles sinó que estan en pantalles perquè no poden sortir a jugar i, per això, en ple debat sobre la prohibició els mòbils, el que demanen és tenir alternatives divertides fora de les pantalles: demanen “una ciutat amable amb la infància on poder jugar i fer vida a l’aire lliure”. Proposen que hi hagi més natura, millors espais per divertir-se (no només àrees de joc per a infants petits) i uns carrers que els permetin anar sols pel barri.
No només ho demanen els nens i nenes quan els ho preguntem, sinó que hi ha evidència que justifica aquesta importància per al seu benestar. La recerca ens mostra que, entre els 8 i els 12 anys, les 3 experiències del dia a dia que més contribueixen a estar satisfets amb la seva vida són passar temps de qualitat amb la família, passar temps de qualitat amb els amics i amigues, i fer coses a l’aire lliure i en contacte amb la natura. Només cal que les persones adultes els donem la possibilitat de fer-ho.
