Cap petit infant sense un entorn educatiu de qualitat

23/02/2020 Laia Pineda

(article publicat originàriament a Barcelona Metropolis)

L’escolarització en els primers anys de vida té importants beneficis per als infants, per a les persones que en tenen cura i per a la societat. A Barcelona els menors de 3 anys que més ho necessiten, els de famílies vulnerables, són els menys escolaritzats. Cal ampliar l’oferta, fer-la més equitativa en l’accés i diversificar-la. Així es podrà evitar que l’etapa dels 0 als 2 anys sigui la primera font d’exclusió educativa i reforci el cicle de reproducció social de la pobresa.

Créixer en un entorn educatiu i de cura des del primer any i durant tota la vida és un dret garantit per diverses convencions i tractats internacionals, i és, a més, una premissa sobre la qual existeix un consens generalitzat. Però no només és un dret —al qual ja fa temps que haurien d’haver donat resposta tots els estats—, sinó també una gran oportunitat, ja que representa un mecanisme d’igualació d’oportunitats i una de les millors estratègies per reduir les desigualtats socials. L’educació de la petita infància beneficia de forma molt important els infants que provenen de famílies en situacions més desafavorides, i els ofereix millors trajectòries educatives i millors oportunitats laborals en el futur.

Tal com es recull en el recent informe de Save The Children “Donde todo empieza” (2019), l’educació de la petita infància és una de les inversions més rendibles pel seu alt retorn social. Es calcula que el retorn social és d’1 a 4, és a dir, que per cada euro invertit en la petita infància, la societat n’obté un retorn de 4.

Finalment, cal tenir en compte que la disponibilitat de serveis educatius per a la petita infància ajuda a millorar l’equitat de gènere, per l’impacte positiu en l’ocupabilitat de les mares, per l’increment de la natalitat i per la reducció del conflicte entre les expectatives laborals i el desig de formar una família.

L’escolarització en els primers anys de vida té importants beneficis per als infants, per a les persones que en tenen cura i per a la societat en general. Però, contràriament a aquesta evidència, a la ciutat de Barcelona més de la meitat dels infants no estan escolaritzats abans dels 3 anys i, encara pitjor, els que menys ho estan són justament els que més ho necessitarien: els infants de famílies en situació de vulnerabilitat.

Tenint en compte aquesta realitat i, alhora, el fet que apareixen, cada vegada més, noves iniciatives de criança a la ciutat al marge dels serveis públics, l’Informe d’Oportunitats Educatives 2017-2018 identifica tres reptes de ciutat per millorar l’oferta pública de serveis educatius de petita infància i afavorir-ne una escolarització més gran.

Un nen gatejant pel terra a l’escola bressol Aurora, al districte de Ciutat Vella.
© Clara Soler

Més oferta pública i més equitativa

Malgrat el creixement sostingut de l’oferta de places a l’escola bressol, avui en dia menys de la meitat dels infants entre 0 i 2 anys estan escolaritzats (44 %) i la cobertura pública només pot donar resposta al 54 % de la demanda rebuda: queda clar que un dels reptes és incrementar l’oferta. Des del 2006-2007 la demanda de places a l’escola bressol ha augmentat el 30 % (especialment als districtes amb rendes més elevades), però les assignacions només han augmentat el 12 %, i amb grans disparitats territorials.

El reconeixement de l’etapa de la primera infància com a etapa educativa universal permetria garantir-ne el finançament amb corresponsabilitat de les diferents administracions públiques. Aquest seria, amb tota probabilitat, un dels passos més importants perquè l’Administració desplegués, de forma definitiva, una oferta que donés cobertura a la totalitat d’infants entre 0 i 2 anys (uns 40.000 en total).

No només cal més oferta, sinó també que aquesta sigui més equitativa. La taxa d’escolarització de la petita infància autòctona (52 %) és 3,5 vegades superior a l’estrangera (15 %), i als districtes més desafavorits de la ciutat és on l’escolarització de la petita infància és més baixa (27 % a Ciutat Vella, 36 % a Nou Barris i Horta-Guinardó, molt per sota del 57 % de Les Corts i Sarrià-Sant Gervasi). Per tant, l’equitat ha de ser una premissa bàsica en la política educativa de la ciutat.

En aquest sentit, cal destacar la implantació, a partir del curs 2017-2018, del sistema de tarifació social per afavorir l’accessibilitat econòmica de les famílies amb menys recursos, ja que aquest sistema ajusta el preu de la plaça en funció de la renda familiar. Des de la implantació de la mesura, el nombre d’infants que accedeixen a l’escola bressol amb quotes més assequibles s’ha doblat (del 34 % al 65 %).

Tanmateix, si bé el sistema de tarifació social alleugereix de forma molt important el cost de l’escolarització per a les famílies amb més dificultats econòmiques, el fet que als dos districtes més desafavorits de la ciutat hagi disminuït el total d’infància escolaritzada (−16,4 % a Ciutat Vella i −2,7 % a Nou Barris) posa de manifest que, a banda de les barreres de caràcter econòmic, n’hi ha d’altres que s’interposen en l’accés d’aquests infants als serveis educatius de petita infància que tan importants es demostren per compensar les desigualtats de partida.

Per tant, per avançar en un increment de l’escolarització en aquesta etapa, cal una millor identificació de les necessitats de les famílies i escatir-ne els motius de la baixa escolarització. Alhora, s’ha d’oferir suport per a la preinscripció i programes d’informació sobre els beneficis de l’escolarització dels petits i les petites per mirar d’incentivar-la.

Nous espais educatius més enllà de l’escola bressol

A partir de la constatació que, a més de la barrera econòmica, n’existeixen d’altres, emergeix un tercer repte de ciutat que ha de respondre a preguntes com aquestes: en quins entorns es desenvolupen els infants que no van a les escoles bressol?, quines necessitats tenen les famílies per a l’educació i criança dels menors de 3 anys? I, sobretot: amb quins suports compten les famílies per a l’acompanyament educatiu dels nadons i infants en aquesta etapa clau?

La proliferació de projectes diversos d’educació i criança de la petita infància fora de l’oferta pública i de llars d’infants privades (se n’identifiquen fins a 73 l’any 2015), fa evident no només que l’actual oferta a la ciutat és insuficient per cobrir la demanda, sinó que és poc diversificada en formats, sovint rígida en les formes d’accés i no dona resposta a les necessitats socials diverses ni a totes les sensibilitats educatives.

En aquest sentit, cal destacar els espais familiars municipals (una quinzena en marxa a la ciutat), que ofereixen als infants un espai educatiu estable durant dos dies a la setmana, amb un adult de referència i l’orientació de professionals de l’educació. A banda de ser un servei diferent al de l’escola bressol, els espais familiars suposen una primera aproximació de les famílies a l’educació de la primera infància i també afavoreixen la posterior incorporació dels seus fills i filles a l’escola bressol.

Destaca també el programa “De 0 a 3”, que agrupa quatre casals infantils de l’Eixample. Aquests casals ofereixen un espai de trobada a les famílies per compartir inquietuds i experiències respecte a la criança dels seus fills i filles, i, simultàniament, un espai de joc i socialització per als infants. Aquesta iniciativa del Districte és una mostra del potencial d’aprofitament de la xarxa de centres cívics, ludoteques i casals infantils de la ciutat, com a centres idonis per a l’acompanyament de la criança i en particular per facilitar les experiències comunitàries que requereixen espais de qualitat.

Finalment, és destacable la prova pilot de l’escola bressol Aurora, al districte de Ciutat Vella, que, a banda d’oferir un espai familiar socioeducatiu, fa una aposta de flexibilitat horària en dos torns (un de matí i un de tarda) per adaptar-se millor a les necessitats quotidianes de les famílies.

Cal tenir en compte que en altres països europeus aquesta diversitat d’iniciatives està articulada i reglada en el marc de l’oferta pública i privada i que, des de l’Administració, és pertinent establir les condicions de qualitat i d’equitat dels dispositius (perquè també siguin accessibles a la petita infància més vulnerable), així com valorar els tipus de suports (reconeixement, regulació, cessió d’espais, etc.) que podrien ser oportuns.

En definitiva, tot i l’augment sostingut de l’oferta pública i les recents mesures desplegades a la ciutat, l’escolarització de la petita infància continua sent baixa i desigual. Cal, per tant, seguir augmentant l’oferta i, sobretot, diversificar-la. A més, per tal de fer-ho bé, cal un coneixement més gran de les diverses realitats i necessitats socials de les famílies d’arreu de la ciutat, saber en quins contextos s’estan criant els infants de menys de 3 anys no escolaritzats i què necessitarien les famílies per tal d’escolaritzar-los. Només així es podrà atreure i donar millor resposta als actuals públics absents i es podrà començar a trencar el cicle de desigualtats educatives des de la petita infància.

Projecte relacionat