(Article publicat originàriament a Social.cat) Un infant o adolescent que destina més de tres hores al dia a les xarxes socials té el doble de risc de patir problemes de salut mental. Si tenim en compte que gairebé quatre de cada deu infants a Barcelona té problemes per desconnectar-se d’internet, visualitzem la magnitud del repte. Recerques com la que acabem de citar, conduïda per l’Institut Infància i Adolescència, on posen al centre infants, ens ajuden a entendre que enfrontar aquest repte va de trobar equilibris, d’entendre la complexitat del problema. Però, en canvi, com hem decidit avançar? De moment sembla que prohibint, creant un relat de perill, no escoltant-los.
A l’àmbit educatiu, no hem dubtat. Prohibirem els mòbils i serem molt restrictius en els seus usos. A Europa han fet el mateix. Així aconseguirem amagar els problemes —i oportunitats— fins a les 16.30 h. També hi ha moviments per prohibir totalment l’ús del mòbil fora de l’escola fins als 16 anys. Prohibir sempre provoca que els i les adolescents entomin voluntàriament el repte amb actitud constructiva. A més, els envia un missatge contundent: no sabeu i és un perill que us supera. “Prohibir segons quines coses no ens transmet un missatge de confiança’’, diu l’Aitana al debat sobre els mòbils. Per tant, les excloem del repte i de la construcció de solucions alternatives.
També posem el focus sobre el perill, una altra estratègia efectiva fins al moment en altres reptes —segurament poc comparables— amb les adolescents, com l’accés prematur a l’alcohol i altres drogues. Ara bé, les recerques que escolten els infants ens destaquen que ja coneixen els perills d’internet. Fins al punt que el 75% de les adolescents són conscients que les companyies tecnològiques els manipulen perquè inverteixin més temps en els seus productes. Però quan posem el focus només en el perill, deixem de veure que darrere d’aquests usos problemàtics moltes vegades hi ha temps empobrits, en què les pantalles assumeixen un paper de canguratge: ‘’quan ens avorrim juguem molt a la pantalla i ja ens enganxem’’, diu la Shuang de nou anys.
Escoltant els infants i adolescents veiem que són ells i elles mateixos qui ens demanen alternatives i ajuda (a l’Agenda dels Infants podeu trobar-ne exemples). Tot plegat sense privar-les de les oportunitats que els ofereix internet: ser més creatives (un 81% de joves que coincideixen) o mantenir i construir amistats (68%), segons destaca una recerca recentment conduïda al Regne Unit. La dificultat que ens expressen els adolescents, doncs, sembla molt més complexa que una prohibició. No mereixen, potser, una resposta menys superficial que la prohibició sistemàtica? No caldria, potser, posar el focus en com podem concretar l’ajuda que necessiten?
Les primeres propostes avancen cap a un marc de modelatge, educació crítica i responsabilitat. El modelatge respon a la possibilitat que tenim com a persones adultes per ser bons referents per als infants: “Quan vas al metro et trobes a tots els adults amb el mòbil’’, explicava el Jordi. Això ens interpel·la directament per replantejar-nos quin tipus de lideratge positiu podem exercir sobre els infants i quin acompanyament podem fer per fomentar una vida més saludable al món digital. També de desenvolupar una educació crítica vers el món digital, on els infants puguin des de detectar notícies falses i enganyoses a actuar davant un ciberassetjament o protegir la seva identitat digital. I això posa el focus en la primera persona. És a dir, en el fet que els infants i adolescents assumeixin la seva responsabilitat en el repte del benestar digital.
Ara bé, si en algun punt estem lluny és en el d’assegurar que el món digital és un món equitatiu per als infants. Les desigualtats socials sovint s’amplifiquen a través de les xarxes i altres plataformes digitals: més de tres de cada deu noies adolescents del Regne Unit han rebut fotografies d’una persona sense roba sense consentiment. Sens dubte necessitem més recerca a l’àmbit català per acabar de definir el repte d’equitat que se’ns planteja al món digital.
Però també necessitem que, entre totes aquelles persones a qui ens preocupen les injustícies socials que afecten a infants, fem una reclamació acompanyada d’una estratègia per acomplir l’equitat digital al país. Pot passar per seguir desenvolupant els sistemes de detecció i seguiment d’infants en situació de vulnerabilitat al món digital. Igual que seguir empoderant amb coneixement i habilitats a aquests infants més vulnerables. També emprar mecanismes específics d’equitat en aquells espais on es poden estar eixamplant bretxes així com en aquells on les podem reduir (extraescolars, participació ciutadana…). I tot plegat i més, essent conscients que per arribar a les més vulnerables ens haurem de moure. Aprofitar els seus espais habituals de confiança i seguretat per ajudar-les amb modelatge, educació crítica i responsabilitat. I sobretot, per escoltar com podem contribuir, amb elles, a construir de forma realista un món digital més equitatiu.
