Catalunya té un capital d’atenció a la infància importantíssim, però li cal fer un salt qualitatiu per arribar a ser un veritable sistema d’atenció a la infància, per la qual cosa és necessària una inversió decidida que situï la infància en primer pla i com a prioritat de la política pública. A més, per avançar cap a un sistema modern i desenvolupat, caldrà afrontar 10 reptes principals en l’atenció a la infància:
- Eradicar la pobresa infantil
- Apoderar els infants i capacitar-los en autonomia i assertivitat
- Construir una ciutat col·laborativa
- Ser escolaritzats però amb dret a aprendre i fer créixer el nostre potencial
- Un Departament d’Educació, Infància i Adolescència per impulsar polítiques integrals
- Reconèixer la segona oportunitat com a dret adolescent
- Potenciar les arts i la creativitat des de ben petits com ho fem amb l’esport
- Igualtat en la diversitat sense discriminació per gènere, ètnia o discapacitat
- Urbanisme i arquitectura amb ulls d’infant
- Educar la societat en la justícia inter-generacional
Així ho va explicar el professor de sociologia dela UB, Xavier Martínez-Celorrio, el passat 14 d’octubre de 2016 durant la clausura del 20è Fòrum de la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància.
L’Institut d’Infància i Adolescència de Barcelona vàrem ser al Fòrum i hem pensat que valia molt la pena fer-nos ressò de les idees que Martínez-Celorrio va desplegar en la seva ponència.
Abans de publicar el post hem demanat a l’autor que en fes una revisió, tot i que qualsevol errada que pugui contenir la relatoria és de qui signa el post. Les referències a diferents articles de la Convenció dels Drets de l’Infant (CDI en endavant) són a iniciativa de l’Institut. Durant tot el post, trobareu enllaços a experiències o documents que, des de l’Institut, pensem que exemplifiquen bé alguns dels reptes que apunta el professor Martínez-Celorrio.
Salt qualitatiu del pre-sistema d’atenció actual a un sistema real d’atenció
Martinez-Celorrio va referir-se primerament al capital actual d’atenció a la infància com a un “pre-sistema d’atenció”, sense el reforç del qual no podrem fer el salt necessari cap a un veritable “sistema d’atenció a la infància”.
El que ell anomana el “pre-sistema” actualment disponible s’ha bastit els darrers 20 anys i està configurat per serveis i agents professionals múltiples (salut pediàtrica, esports, educació reglada, educació en el lleure, educació social…), polítiques locals, consells de participació, acollida i protecció dels infants, centres de recerca sobre infància, adjunt a la infància del Síndic de Greuges o, fins i tot, el Club Súper 3 que s’adreça a l’infant com a subjecte…
Tots ells són un capital essencial amb el que comptem però al qual li cal fer un salt qualitatiu cap a un sistema real i desenvolupat a partir d’una inversió decidida que situï a la infància en primer pla i com a prioritat de la política pública. Quins serien, doncs, els elements necessaris per fer aquest salt?
Triplicar la inversió en infància, fins al 2,7% del PIB català
“Cal triplicar la inversió actual en infància (0,9% del PIB català) si volem equiparar-nos al nivell d’inversió de països del nostre entorn”, assegura Martínez-Celorrio. Sense una inversió suficient [del màxim dels recursos disponibles, tal i com exigeix l’actual CDI a l’article 4] no podrem passar del pre-sistema de protecció actual que reacciona de forma pal·liativa davant de les necessitats de la infància, a un sistema preventiu capaç de donar respostes integrals als infants, que s’anticipa a les necessitats abans que es manifestin i garanteix una cobertura universal dels drets de la infància. “Un sistema pre-distributiu -afegia Martínez-Celorrio- construït des de baix, des de les comunitats de pràctica, que són les que coneixen les necessitats reals dels infants, co-decidint i co-dissenyant les polítiques que cal desplegar”.
Els 10 principals reptes que caldrà afrontar
Segons el professor, “podrem parlar d’un veritable sistema d’atenció a la infància, el dia que disposem de polítiques predistributives suficientment dotades i orientades a afrontar 10 reptes principals”
- Eradicar la pobresa infantil
“Amb els recursos que es perden per un 4,5% del frau fiscal català n’hi hauria prou per finançar el PEUC, el programa de garantia de rendes que ha proposat la FEDAIA per tal d’eradicar la pobresa infantil que afecta al 30% dels infants” va afirmar Martínez-Celorrio. Un exemple entre molts altres que ens indiquen que la disponibilitat de recursos – l’eterna excusa per justificar la baixa inversió en infància- depèn en realitat, d’una conscienciació col·lectiva que impulsi noves voluntats i prioritats polítiques que transformin la desigualtat en oportunitats.
La pobresa infantil és molt més que una situació carencial donat que deixa seqüeles de per vida que no es tenen en compte i que són molt limitadores de les oportunitats. La recerca ha evidenciat les conseqüències de la pobresa infantil sobre el desenvolupament cognitiu, la capacitat de llenguatge i d’aprenentatge o el menor desenvolupament del còrtex cerebral que limita les capacitats abstractes. No podem responsabilitzar als infants d’haver nascut en una família o una altra. Correspon a les polítiques públiques neutralitzar els pes de l’herència social en les seves trajectòries vitals per tal que no limitin ni condicionin el màxim desenvolupament dels infants, un dret que està garantit en l’article 6 de la CDI.
- Apoderar els infants i capacitar-los en autonomia i assertivitat
Cal capacitar en autonomia i assertivitat a tots els infants i, en especial, els que viuen situacions de major vulnerabilitat. En un món caracteritzat pel sobre-consum, les relacions abusives i la manca de referents ètics, cal prioritzar l’educació del caràcter i l’argumentació per saber dir “no”, per saber dialogar amb persones diferents i estar segur d’un/a mateix/a sense deixar-se manipular. I, no només això, sinó que cal estendre aquesta responsabilitat educativa a tota la societat. Una responsabilitat tant gran, no pot recaure únicament en l’escola. Cal la implicació de les famílies i de tots els agents socials. En aquest sentit, cal destacar el potencial de la mentoria o les aliances magnet, com a instruments empoderadors i socialitzadors d’experiències i nous significats que han de servir per transferir capital social i relacional i per trencar el cercle tancat de la pobresa material i cultural.
- Construir una ciutat col·laborativa
Construir un model de ciutat en el que les zones més fortes de la ciutat ajudin a les més febles. Construir “la república dels infants” amb mecanismes que materialitzin els seu drets a expressar-se lliurement i a ser escoltats (article 12 de la CDI). “Què responen tots els infants sense excepció quan els preguntem què en pensen de les desigualtats socials? Responen que no les hauríem de tolerar i que cal eradicar la pobresa infantil. Estem escoltant aquesta demanda en la que està d’acord el 15% de la població catalana, representada pels infants?”, alertava Martínez-Celorrio. Cal avançar cap a una ciutat col·laborativa contra les desigualtats capaç de socialitzar béns intangibles, coneixements, capital cultural i ajuda mútua en grans xarxes que siguin un entorn positiu i estimulant per créixer com a infant.
- Ser escolaritzats però amb dret a aprendre i fer créixer el nostre potencial
El dret a aprendre ha de prevaldre i ser el complement garantit del dret a ser escolaritzat (article 28 de la CDI). Cal revisar tots els obstacles i barreres que limiten l’equitat interna del sistema escolar i que multipliquen el fracàs i l’exclusió. El focus no l’hem de posar sobre les escoles d'”alta complexitat” sinó sobre zones o “districtes preferents” i prioritzar la lluita contra la segregació escolar. Cal abandonar l’etiqueta d'”alta complexitat” que es tradueix en una pressió innecessària sobre les escoles, ja que en realitat l’alta complexitat és una característica del context en el que viu l’infant. Cal que el context sigui el punt de partida per dissenyar noves polítiques educatives de districte i nous projectes comunitaris d’escola, en el marc de ciutats col·laboratives.
- Un Departament d’Educació, Infància i Adolescència per impulsar polítiques integrals
Hem de canviar l’escola i el currículum tradicional i posar l’infant al centre del sistema. Cal adoptar una visió paidocèntrica i superar la visió adultocèntrica imposada sobre l’escola i els temps i jornades dels infants. L’escola i el fora escola ha de ser un contínuum coherent, mútuament enriquidor i no excloent com passa ara. Cal rebutjar la jornada compactada i superar el sistema d’ensenyament actual amb currículums sobrecarregats que impedeixen que el professorat pugui centrar-se en aprenentatges rellevants i pedagogies actives pel creixement maduratiu dels infants i adolescents. “L’actual Departament d’Ensenyament s’hauria d’anomenar Departament d’Educació, Infància i Adolescència, assumint i fent integrals totes les polítiques educatives i polítiques socials de cicle vital fins als 18 anys” , suggeria el professor Martínez-Celorrio.
- Reconèixer la segona oportunitat com a dret adolescent
Hem d’ampliar les oportunitats i reconèixer el dret a equivocar-se sense penalitzar-ho. Diversificar la via formal i reglada actual, incorporant una 3a secundària per a tots aquells adolescents que no segueixen una trajectòria continuada d’èxit en el batxillerat o en la FP. Perquè tots els adolescents mereixen l’oportunitat de canviar el rumb de decisions preses en determinats moments vitals, que en algunes circumstàncies poden ser molt complexos. El sistema de garantia juvenil hauria de ser un sistema integrat i compost per múltiples programes recuperadors de l’autoestima i reorientadors cap a vocacions, rutes i titulacions obertes, flexibles i modulars d’un sistema educatiu més inclusiu i adaptable a la condició adolescent.
- Potenciar les arts i la creativitat des de ben petits com ho fem amb l’esport
Hem de canviar l’escola apostant pels talents artístics, musicals i expressius dels infants, posant els ensenyaments artístics al mateix nivell que les llengües i les matemàtiques, i dotant-los del mateix reconeixement pedagògic i social. La creativitat i les creacions artístiques han de ser un eix transversal i identitari dels projectes d’escola i una activitat de prestigi com passa ara amb els esports infantils des de ben petits. La recerca evidencia que les arts, la música i la creativitat són una eina eficaç contra l’exclusió social i escolar així com una eina clau de la tolerància, la cohesió i la vida intercultural en comú.
- Igualtat en la diversitat sense discriminació per gènere, ètnia o discapacitat
No podem tolerar que la diversitat ens faci por ni socialitzar les noves generacions en l’angoixa i el rebuig de la complexitat intercultural i de les diferències com a quelcom aliè. Tolerància zero a qualsevol pràctica discriminatòria (articles 2 i 23 de la CDI) i incentius pels exemples de bona convivència, altruisme i empatia amb els “diferents”. Hem de garantir la igualtat entre nois i noies, estendre la co-educació com a eix transversal a primària i secundària, combatre l’homofòbia, la transfòbia i el racisme, apostar per l’escola inclusiva i enxarxar els adolescents en projectes comunitaris, servei civil i aprenentatge-servei en grups mixtes, inter-racials i inter-barris d’una ciutat col·laborativa i mestissa.
- Urbanisme i arquitectura amb ulls d’infant
La planificació urbana i l’arquitectura no té ni perspectiva de gènere ni perspectiva d’infància. La ciutat s’ha dissenyat contra els infants i cal recuperar la ciutat dels nens i els barris educadors i del joc al carrer. El disseny dels espais públics (carrers, places, jardins…) i de l’obra pública (escoles, instituts, casals, centres cívics, biblioteques…) han de comptar amb la participació dels usuaris aportant la visió dels nens i nenes, dels joves, les dones i la gent gran perquè la ciutat ha de donar resposta a les seves necessitats de mobilitat, de joc, de lleure i d’estudi. Hem d’aprendre molt dels països escandinaus, de la seva arquitectura escolar i del seu disseny d’interiors per construir espais funcionals i convivencials en comú, a on els infants i els adolescents importen.
- Educar la societat en la justícia inter-generacional
Les noves generacions de nens i nenes i adolescents no en són responsables de les desigualtats generades pel sistema econòmic o pel món adult. Tanmateix, paguen les conseqüències d’altres generacions que fan condicionar el seu marc futur d’oportunitats. Cal conscienciar i educar el conjunt de la societat sobre la transcendència inter-generacional de les decisions adultes en àmbits com el medi ambient i les desigualtats que deixen en herència. Infants i adolescents sempre respondran i actuaran en funció de l’escenari positiu o negatiu que els adults els deixem com a llegat. Cada nova generació que passa a la inactivitat s’ha d’autoexigir haver millorat l’herència que deixa a les noves generacions.
En conclusió…
Ens diu el professor Xavier Martínez-Celorrio: “si de debò volem construir un veritable sistema d’infància i adolescència a l’alçada d’altres països europeus, ens hem de preguntar si estem disposats a canviar inèrcies del passat i actituds col·lectives que no han prestat gaire atenció ni prioritat als ciutadans de 0-17 anys. Calen més recursos, però no només això. Cal també una nova cultura política de drets de la infància, i aquesta no s’assolirà sense un canvi previ en les pre-concepcions i els imaginaris adults. Per fer-ho possible cal tenir visió, perspectiva i responsabilitat transformadora”.
El decàleg de propostes i reptes de Xavier Martínez-Celorrio ens pot servir com a un mapa útil dels nous camins i horitzons que es perfilen en el futur. Gràcies per obrir la perspectiva i exigir un salt quantitatiu i qualitatiu de l’actual pre-sistema d’atenció a infants i adolescents a un sistema d’atenció modern i desenvolupat.
(Fotografies: FEDAIA)
