Article publicat a El Diari de l’Educació
Fa temps que ho sabem i se’n parla: les desigualtats socials creixen i ho fan especialment en l’etapa vital estratègica de la infància. Al voltant de 3 de cada 10 infants i adolescents viuen situacions de pobresa o exclusió social i això és una vulneració del seu dret humà a un nivell de vida adequat reconegut en la Convenció sobre els Drets de l’Infant que hipoteca el seu present i el seu futur. Aquesta situació, que ens situa a la cua d’Europa en benestar infantil, ja fa anys que s’arrossega amb unes xifres que no milloren significativament i que són molt similars a Espanya, a Catalunya i a Barcelona.
Cada vegada tenim més dades i més evidències sobre l’estreta correlació entre la inversió en protecció social de la infància i la reducció de les taxes de pobresa entre els ciutadans més petits i, alhora, sobre aquests condicionants socials en la seva salut i trajectòries educatives vitals. També sabem que aquí tenim l’ascensor social espatllat i que a qui li toqui néixer en una família amb pocs ingressos i poca formació, és altament probable que deixi en herència als seus futurs fills o filles un entorn empobrit i un horitzó de poques oportunitats. Com corrobora el recent informe de l’Institut Infància i Adolescència, encara no estem aconseguint compensar les desigualtats socials de partida mitjançant una educació orientada a l’equitat.
Hi ha un dèficit històric en protecció social de la infància
També sabem que les principals causes de fons de la pobresa que afecta a la infància i l’adolescència són tres: la precarietat laboral dels seus pares i mares, l’excessiu cost de l’habitatge (amb especial incidència a la ciutat de Barcelona on més del 40% de les famílies amb infants gasten més en habitatge del que Nacions Unides considera assequible), així com el dèficit històric de despesa pública per infant i de polítiques de protecció social a les seves famílies: mentre la UE-28 hi dedica el 2,4% del seu PIB, Espanya només un 1,3% i Catalunya 0,8%.
Malgrat totes les evidències de que invertir en la infància és una intervenció primerenca amb un alt retorn social, segueix sent baixa en comparació a l’entorn europeu i, per si no fos prou, és poc eficaç i no aconsegueix reduir significativament les taxes de pobresa en la població de 0-17, cosa que aquí sí s’assoleix amb el col·lectiu de gent gran (a través de les pensions) i en altres països on la quantia i la cobertura d’aquestes prestacions és molt més generosa i potent. De fet, en 21 dels 28 països europeus existeixen prestacions universals per infant a càrrec.
Però aquí, al sud d’Europa, en un entorn social familiarista, en l’imaginari segueix dominant la idea que els infants i adolescents són cosa de cada casa i que les famílies fan, privadament i bonament el que poden per criar els seus fills i filles. No hem arribat a desenvolupar una política d’infància que doni amplis suports públics, entre d’altres, amb política de rendes per assegurar recursos suficients perquè els nens i nenes puguin créixer i viure de manera saludable i digna.
Fer front a les pobreses en la infància amb estratègies que funcionin i que transformin les condicions materials i relacionals és, òbviament, complex i demana múltiples actuacions de política pública, però una idea és ben clara: les famílies necessiten suports econòmics quan els ingressos no els arriben per poder fer de famílies i cuidar els infants i adolescents. En són els primers responsables, però les administracions tenen l’obligació de donar-los suport quan està en entredit el seu dret a un nivell de vida adequat (art.27 de la Convenció). I seria intel·ligent que ho fessin, també, com a aposta estratègica per l’interès col·lectiu que suposa reduir les desigualtats socials.
Les ciutats tenen un paper a la garantia de les rendes?
Davant de l’escenari d’unes administracions superiors (tant la Seguretat Social com la Generalitat) que no fan bé la seva feina en la política de rendes que els tocaria per fer front a les desigualtats i l’empobriment de la infància, poden fer alguna cosa les ciutats? D’entrada i competencialment parlant es podria respondre que no, però, per sort, Barcelona s’entossudeix amb mesures que, siguin o no de la seva competència, sí que són de la seva incumbència. Més enllà dels reptes de seguir treballant perquè els serveis educatius, de salut i socials siguin efectivament assequibles, de qualitat i orientats a l’equitat i a millorar la vida dels infants i adolescents de la ciutat, també es tracta que les polítiques d’habitatge, d’ocupació o de mobilitat que els tinguin en compte… sense renunciar a pensar en clau d’infància també les polítiques de rendes i ajuts.
Així es va discutir durant els llargs treballs de la comissió parlamentària de la ILP per la Renda Garantida de Ciutadania on es va fer palès un consens: que la implementació progressiva d’aquesta esperada renda comencés prioritzant les famílies amb menors d’edat a càrrec. I així ho han reclamat repetidament i des de fa anys des del Síndic de Greuges fins a moltes entitats socials a Espanya i Catalunya (UNICEF, Taula del Tercer Sector, PINCAT, FEDAIA…), algunes en el marc de campanyes europees per fer realitat la recomanació de la Comissió Europea Invertir en infància: trencar el cicle de desigualtats. La demanda també assenyala a la ciutat de Barcelona i, en el marc de les conclusions d’una comissió del Consell Municipal de Benestar Social sobre l’impacte de la crisi en la infància, es recull com una de les propostes estrella: “establir una renda municipal de suficiència per als infants fins als 17 anys en situació de vulnerabilitat socioeconòmica on el titular és el ciutadà menor d’edat.”
Finalment, la primera versió d’aquesta mesura va veure la llum el 2015. El Fons d’ajuts 0-16 per accedir a un ajut de 100 euros mensuals per infant ha anat madurant i millorant significativament l’orientació, l’abast i la implementació. Actualment inclou dues millores que no són menors: es tracta d’una convocatòria oberta a tothom qui compleixi els criteris de vulnerabilitat i els ajuts no estan condicionats a la disponibilitat de pressupost. Enguany s’estima que arribarà a més de 20.000 ciutadans dels 0 als 16 anys d’entorns empobrits, el doble de fa dos anys.
La renda 0-16 i la importància de les polítiques del mentrestant
Com totes les ciutats, Barcelona topa amb la realitat d’una caixa d’eines limitada per transformar estructures que empobreixen i per revertir problemàtiques quotidianes d’exclusió fabricades lluny de la política local. La bona notícia és que és que es planteja actuacions no només per mitigar-ne els efectes, sinó també (i forçant el guió) per activar una política del mentrestant que té en compte, en primer lloc, la infància (o, en termes jurídics, considerant l’interès superior de l’infant). Es podria argumentar que la ciutat es posa on no li demanen (però veiem que sí que li demanen), perquè no té competències en rendes (cert, només en té per ajuts d’emergència social), però sí que té capacitats per activar-se en el mentrestant: mentre les prestacions estatals siguin de les més minses de la Unió Europea i mentre Catalunya no implementi una renda garantida de ciutadania que prioritzi i ponderi el fet de tenir infants i adolescents a càrrec.
També hi ha qui argumenta que és un ajut assistencial més dins d’una constel·lació desordenada d’ajuts i ho pot semblar (i segons com ser), però té el potencial d’esdevenir una fase inicial d’una política de rendes més àmplia i coherent, segons com de molt o poc s’allargui el mentrestant. I, molt important, es basa en dues premisses: una, calen suports econòmics perquè les famílies més empobrides tirin endavant i els infants no es quedin al marge; i dos, les famílies tenen capacitats per gestionar aquests recursos amb autonomia i en favor del benestar dels seus fills i filles. No és fàcil fugir de la fiscalització i de la sospita i reforçar la importància que gestionar i prendre decisions sobre les vida quotidiana de la família és una condició imprescindible perquè les famílies puguin fer de famílies i se sentin fortes i apoderades per cuidar dels més petits i joves.
Realment s’aconsegueixen reduir significativament les privacions materials dels infants? En quina mesura ha disminuït la demanda al banc d’aliments i s’han normalitzat circuits per accedir al menjar? Han canviat certes preocupacions i temes de conversa de les famílies, tal com observen algunes entitats? Els pares o mares identifiquen millores rellevants en el dia a dia dels nens i nenes? Quines percepcions i relat estan construint els nois i noies al voltant de la renda 0-16? Aquests i altres interrogants sobre els impactes caldrà analitzar-los i seguir generant evidències sobre política de rendes amb mirada d’infància.
