Joc i espai urbà

(Article publicat originàriament en castellà a la revista Tàndem. Juego y espacio urbano)

Jugar és una activitat vital per al desenvolupament saludable de la infància i que genera benestar a totes les edats. Una de les principals característiques del joc a l’espai públic és que convida al moviment i a l’activitat física en companyia d’altres nens i nenes. Els parcs, les places o els carrers de vianants són espais que permeten moure’s, córrer i desenvolupar habilitats motrius que ens proporcionen els elements de joc, entre d’altres.

L’espai urbà, una oportunitat per al joc

L’espai urbà és, o hauria de ser, un dels espais quotidians de la infància, però, segons Unicef (2019), els nens i nenes solen estar en posicions de més desavantatge a l’entorn urbanitzat d’una ciutat, perquè aquestes es construeixen per a adults i les seves pròpies necessitats, sense tenir en compte els menors de 18 anys. Els carrers, les places, les zones entre blocs que conformen els nostres municipis, sovint es converteixen llocs de pas, pensats, dissenyats i usats merament per anar d’un lloc a l’altre: a comprar, a la feina, a llocs d’oci, etc. Però aquesta funció, si bé és necessària, no pot ser l’única que donem a l’espai urbà de les nostres ciutats i pobles; perquè renunciar a l’espai públic com a lloc de trobada, de lleure compartit, de relacions, de vivències i de coneixement mutu implica la construcció de ciutats impersonals que no generen vida comunitària i la pèrdua d’oportunitat de fer servir espais per a activitats com l’activitat física, jugar o les celebracions populars i culturals, entre d’altres. Necessitem unes relacions veïnals i espais d’activitat on els nens i nenes estiguin inclosos. I per això cal pensar un urbanisme per a les activitats de vida quotidiana, i no només per a la productivitat.

Ja fa anys que urbanistes com Jan Gehl o Janes Jacobs promouen un urbanisme a escala humana, que està pensat per a les persones i no per als vehicles. Un model de ciutats inclusives en què el disseny urbà posi al centre totes les persones, dones, gent gran i també la infància. El projecte “La Ciutat dels nens”, impulsat pel pedagog italià Francesco Tonnucci, es basa en donar un lloc als nens i nenes en el disseny urbà, traient protagonisme a l’home adult, blanc, de mitjana edat i treballador per al que s’havien construït principalment les ciutats (Tonnucci , 1996). El projecte es basa en 3 pilars fonamentals -el dret al joc, l’autonomia, i la participació de la infància a la governança de la ciutat- que han estat inspiració per a les ciutats que volien i volen posar la infància al centre del disseny urbà. A Espanya hi ha la transformació urbana de la ciutat de Pontevedra com a cas més explícit inspirat en aquest projecte (Ludantia, 2018) així com la gran transformació que està fent Barcelona des de fa 8 anys dins de l’estratègia Barcelona ciutat jugable.

Una de les activitats per excel·lència de la infància és el joc. Jugar és una necessitat humana vital i un dret reconegut de nens, nenes i adolescents per la importància que té en el seu desenvolupament. El Comitè dels Drets de l’Infant de Nacions Unides el defineix com a “tot comportament, activitat o procés iniciat, controlat i estructurat pels mateixos infants que pot passar a qualsevol lloc i quan tinguin l’oportunitat”. Jugar és una activitat voluntària que respon a una motivació intrínseca, cosa que la converteix en un fi en si mateixa. La neurociència o l’antropologia afirmen que els nens i nenes juguen per aprendre, però si bé l’aprenentatge de competències, coneixements i habilitats és un dels múltiples beneficis del joc, la veritat és que els nens i nenes juguen per jugar, perquè els diverteix i juguen sempre que poden, siguin on siguin. Per això, també han de poder jugar a l’espai públic. Infància i joc són un binomi indissociable, i si volem construir un entorn urbà per a la infància hem de construir ciutats més jugables.

Les ciutats han d’oferir espais per jugar, perquè és un dret, pel seu potencial com a activitat educadora i també perquè el dèficit de joc té conseqüències en el desenvolupament saludable de la infància (National Institute for Play, 2023). No ens referim només a fer més i millors parcs i àrees de joc, sinó que el conjunt de l’espai públic permeti una mobilitat autònoma a nens i nenes quan arriben a la maduresa suficient. Als espais per jugar i als seus itineraris quotidians: de casa a escola, de l’escola a l’activitat extraescolar, de casa al parc, etc. Jugar i exercir l’autonomia són dues accions fonamentals per al creixement i el benestar dels nens i nenes (IIAB, 2022) i totes dues han de poder donar-se a l’entorn urbà. Però perquè aquest joc i mobilitat autònoma siguin possibles, necessitem pensar l’urbanisme vigent i potenciar unes dinàmiques socials positives a la ciutat.

Una política pública de joc a l’espai públic és possible

La ciutat de Barcelona ha impulsat des del 2018 una política pública de joc a l’espai públic. En aquest cas, no només van ser els plantejaments de Tonnucci els que van inspirar emprendre aquesta nova política, sinó també models anglosaxons que anys enrere ja havien començat a reflexionar sobre quin tipus d’espai necessitaven les ciutats per jugar i com s’havien de dissenyar aquests espais. L’estratègia Barcelona Ciutat Jugable, encara que és una política de joc a l’espai públic molt recent, ja s’ha erigit com una política pionera i innovadora, no només en estratègies urbanes sinó també en les estratègies d’intervenció social.

El nivell d’importància que la ciutat de Barcelona dóna al joc a l’espai públic és evident si tenim en compte que l’estratègia de ciutat jugable s’emmarca en l’estratègia municipal Superilla Barcelona, que és el model de transformació urbana més important de la ciutat després de la transformació per als Jocs Olímpics de 1992. Ciutat jugable també forma part del model de Ciutat Educadora; que reconeix l’espai públic com un agent educador i que, per tant, ha d’estar dissenyat per maximitzar les oportunitats de desenvolupament de nens i nenes.

Barcelona ha fet un gir conceptual sobre què significa promoure el joc a la ciutat. A partir de l’aprovació del Pla del joc a l’espai públic de Barcelona, la ciutat ha generat un nou marc conceptual que, tenint en compte les necessitats i les visions de la infància, però pensant en tota la ciutadania, va més enllà dels parcs infantils. Barcelona ha incorporat el concepte de la “jugabilitat” a l’hora de planificar l’espai públic i ho ha fet identificant les 3 capes de la infraestructura lúdica d’una ciutat jugable:

1. 1. les àrees de joc i els patis escolars
   2. els entorns escolars i els espais lúdics en jardins i places
   3. tota la ciutat: carrers de vianants, pistes esportives obertes, skateparks, platges, boscos…

Però, més enllà d’ampliar la mirada i concebre tot l’espai públic com a potencialment jugable, quins són els criteris per considerar que una ciutat és jugable? A Barcelona s’han formulat i concretat els 7 criteris de qualitat per dissenyar espais de joc a una ciutat jugable:

1. 1. Oferir múltiples propostes de jocs creatius i amb reptes per al desenvolupament saludable de nens, nenes i adolescents.
   2. L’espai físic divers, estimulant, versàtil, connectat i accessible.
   3. Els espais de joc inclusius per edats, gèneres, orígens i diferents capacitats.
   4. Contacte amb la natura i la possibilitat de jugar amb elements naturals com la vegetació, l’aigua i la sorra.
   5. El joc compartit, intergeneracional i col·laboratiu
   6. Llocs de trobada i convivència comunitària (més enllà del joc)
   7. Ecosistemes lúdics i entorn segur i jugable.

És a dir, la ciutat jugable no es pot construir només amb intervencions urbanes. Les intervencions urbanes són necessàries, però no són suficients. Per això el Pla del joc a l’espai públic de Barcelona s’estructura en 3 eixos: 1) actuacions a la infraestructura lúdica, 2) programes de foment del joc a l’aire lliure i 3) una nova visió del joc que cal comunicar a la ciutadania. El pla identifica 14 objectius i 63 actuacions, entre elles 10 projectes tractors que tenen a veure amb la retirada de cartells de prohibit jugar a pilota, prioritzar el joc als carrers i places de la ciutat, transformar els patis de les escoles, protegir els entorns escolars i donar suport al joc als nens i nenes amb diversitat funcional, entre d’altres.

Part de l’èxit de Barcelona Ciutat Jugable és que aquesta política ha arrelat al si de la governança municipal perquè es planteja el repte del dèficit de joc lliure a l’aire lliure no només com un repte unidimensional -oferir espais de diversió i esbarjo adequats per a la infància a la ciutat-, sinó com la possibilitat de donar resposta a 4 reptes més grans que són de la infància, però també de tota la ciutadania.

En primer lloc, el repte de donar compliment al dret al joc, un dret específic de la infància reconegut a la Convenció dels Drets del Nen de les Nacions Unides. En segon lloc, la necessitat de fomentar la vida comunitària, ja que a través del joc amb altres nens i nenes també es fomenten les relacions entre les persones adultes que acompanyen el joc. En tercer lloc, el repte de renaturalitzar les ciutats per fer-les més saludables, un repte que la ciutat jugable pot contribuir a resoldre; perquè, si volem ciutats millors per jugar serà imprescindible que pacifiquem els carrers, minimitzem el trànsit amb vehicle motoritzat i ampliem vegetació i elements naturals. I, en quart lloc, el repte de promoure el desenvolupament saludable de la infància i de tota la població, aprofitant tot el potencial del joc, especialment del joc lliure compartit, per a l’adquisició de competències i habilitats cognitives, socials, afectives i motrius.

Beneficis del joc a l’espai públic, i com aquest fomenta l’activitat física

Jugar té múltiples beneficis per a la infància, el joc comporta l’exercici d’autonomia i d’activitat física, mental o emocional, adoptant infinites formes que s’adapten i canvien en el transcurs de la infància i que es pot allargar i variar en totes les etapes del cicle vital. A més a més, el fet de jugar es vincula amb la diversió, la incertesa, el desafiament, la creativitat, la flexibilitat, la llibertat i la no productivitat. Tots aquests factors junts constitueixen el principal motiu per jugar: és una activitat que provoca gaudi i plaer.

D’altra banda, hi ha habilitats socials i emocionals fonamentals per a la vida que com millor s’aprenen és jugant, perquè el joc és una vivència corporal i emocional, que requereix implicació i participació. Totes són estratègies primordials per a l’adquisició d’aprenentatges significatius. Jugar és una activitat molt seriosa on les persones es concentren per posar en pràctica totes les seves capacitats i recursos per aconseguir l’objectiu marcat, és a dir, suposa acceptar i superar reptes. Mentre es juga es posa en acció de manera voluntària la capacitat de conquesta i superació personals. Cal acceptar l’èxit i també el fracàs, que es converteixen en la clau per al desenvolupament de la confiança i l’autoestima i la gestió de la frustració.

Però el seu benefici va més enllà: el joc a l’aire lliure es caracteritza perquè permet jugar a grans espais oberts, aquests són aspectes de gran importància, de la mateixa manera que ho és la trobada amb altres nens i nenes. A l’espai públic es poden fer jocs en grup, ja siguin de moviment (com jugar a atrapar, jugar a pilota, saltar a la corda, a fet i amagar, etc.) o bé jocs més tranquils, de rol o d’experimentació. De fet, la pandèmia de la covid-19 i les consegüents restriccions de l’espai públic van posar en evidència més que mai com l’espai públic permetia a les persones fer activitats que en espais privats i en espais tancats eren impossibles de fer. On es podien gronxar o escalar els nens i nenes mentre van estar tancats a casa? Com podien jugar amb altres nens i nenes si no tenien germans? Van poder córrer? Evidentment els que vivien en pisos petits o fins i tot en habitacions en pisos compartits, no. De fet, en aquells mesos se’ls va privar de fer activitat física vital per al seu desenvolupament. Les condicions físiques de les places, els parcs i el carrer en general (parlem de la mida, contacte amb el sol, l’aire, els elements de joc) conviden al moviment, a córrer, a fer exercici aeròbic, activitat motriu d’intensitat alta. I justament aquesta vinculació entre el joc i l’activitat motriu també és un motiu més per promoure’l: perquè promovent el joc a l’aire lliure promovem també la salut. Promoure el joc significa també combatre els alarmants índexs d’obesitat infantil, combatre el senderisme o el pantallisme . Així ho recomanen les Nacions Unides o la Societat Catalana de Pediatria als seus estudis.

Com diu Tonucci, el joc és una activitat lliure, gratuïta i plaent, no es pot obligar a jugar. I com assenyala la neurociència, quan les activitats que es fan produeixen emocions positives, és quan més connexions neuronals es produeixen i quan es generen millors aprenentatges, així doncs quan més enriquidores siguin aquestes activitats millors aprenentatges proporcionessin, i no només en referència a aprenentatges més cognitius, sinó també motrius. Fer una carrera per obligació mai no és tan plaent com fer-la en el marc del joc lliure. Així, l’infant que corre en una pilla-pilla no sent que l’estiguin jutjant pels seus temps i la seva rapidesa, només sent que s’ha de posar a prova amb la resta dels seus Companys i companyes. I ho farà en la intensitat que ell o ella decideixi, provant amb l’assaig error: si l’objectiu és inabastable, ell mateix rebaixarà expectatives i si ho aconsegueix amb facilitat, buscarà més dificultat. Qui no ha decidit gronxar-se dret, quan assegut ja li sembla massa fàcil? D’altra banda, hi ha moltes habilitats motrius que els nens i les nenes poden desenvolupar si tenen elements que els ho facilitin. Encara que cert és que nens i nenes fan equilibris a les voreres o a qualsevol mur del carrer, no els permetrem a pujar a un mur de 3 metres, per exemple, però sí que els podem permetre pujar a una piràmide de cordes que de forma segura els convida a superar-se i a pujar cada vegada més amunt. A més, hi ha activitats com gronxar-se, balancejar-se o llançar-se per una tirolina, que necessiten un element pensat per a fer-ho. Poder realitzar aquestes activitats permet als infants fer activitat física des del plaer: perquè estan jugant. I si s’ho passen bé, seguir que repetiran, oi? Doncs d’això es tracta: que tinguem un espai públic que afavoreixi el joc, el joc actiu i en companyia de més nens i nenes. Jugar no és un entrenament per a l’esport o l’activitat física, jugar a l’aire lliure és una activitat física.

Així, doncs, és rellevant subratllar que els parcs, sobretot si estan ben dissenyats, proporcionen a la infància múltiples oportunitats de desenvolupament físic, oportunitats que, especialment per als nens i nenes en situacions més desafavorides, són úniques. Per què no totes les famílies podran sortir de la ciutat per anar a la muntanya envoltats de natura, o podran pagar l’entrada a un parc d’aventura ple de jocs d’escalada, equilibris i tirolines. Però si les ciutats i pobles ho ofereixen de forma gratuïta a tota la població, ningú no quedarà exclòs de posar a prova les seves habilitats. Així doncs, l’espai públic -si està pensat per afavorir el joc i l’activitat física- és un igualador d’oportunitats de joc i de salut a la infància.

Es tracta de pensar que, no només els parcs sinó tota la ciutat, afavoreixi el desenvolupament saludable i l’activitat física. El moviment “Entorns escolars segurs i saludables”, que ha sorgit a Espanya per a demanar i promoure la conversió dels entorns escolars en àrees de protecció de la salut de la infància, assenyala en els estudis com el fet d’anar caminant o amb bici a l’escola es configura com una de les activitats clau per exercir diàriament activitat física. És clar que, perquè així sigui, les condicions urbanístiques ho han de permetre: carrers pacificats, segurs, sense trànsit, amb vida comunitària saludable, sense conflictivitat social, amb vegetació que generi benestar. A més, si hi ha pistes esportives obertes, els infants i adolescents podran organitzar jocs d’equip amb pilota autogestionats, si poden anar a un skate park per jugar amb les bicis, els patins o els patinets o els recents circuits de parkour, la ciutat els oferirà encara més repte. Sobretot, als més grans de 8 anys, que de vegades deixen de trobar atractiu el joc als parcs infantils. I si són adolescents o joves els elements de Kalistènia els oferiran la possibilitat d’exercitar la seva condició física de forma gratuïta (tot i que no considerem aquests elements com a espai de joc, però sí d’activitat física).

 

Com a conclusió

Promoure el joc a l’aire lliure a l’espai públic de les ciutats és una manera de garantir el dret al joc de la infància i, alhora, una estratègia per afrontar reptes que van més enllà estrictament del joc. Com que hi ha una vinculació clara entre joc i activitat motriu d’intensitat alta, promoure el joc a l’aire lliure és promoure la salut, combatre els alarmants índexs d’obesitat infantil, combatre el sedentarisme i combatre l’ús excessiu de pantalles.

Però perquè la infància pugui jugar a l’aire lliure cal que les ciutats es dissenyin i es planifiquin pensant en les seves necessitats. Però no n’hi ha prou de posar un tobogan a cada cantonada. Les àrees de joc s’han de planificar segons criteris de ciutat jugable, és a dir, que ofereixin múltiples propostes de jocs creatius i amb reptes; que siguin diverses, estimulants i versàtils; que permetin jocs inclusius de totes les infàncies; que ofereixin contacte amb la natura; jocs compartits i intergeneracionals; i que siguin llocs de trobada i convivència més enllà del joc. Però no només això, cal pensar les ciutats com un entramat d’ecosistemes lúdics, assumint que els nens i nenes no només juguen en una o diverses àrees de joc, sinó que juguen sempre que puguin allà on siguin. Així, els carrers, les voreres, els parcs, les places… tota la ciutat ha d’estar pensada no només per anar d’un lloc a l’altre, no només per a les necessitats productives de les persones adultes, sinó també -i, sobretot- perquè siguin amables per a la infància. Una ciutat jugable, que permet no només el joc a l’aire lliure sinó també la mobilitat autònoma i segura de nens i nenes en els seus trajectes quotidians (casa-escola, escola-activitats de lleure, etc.) és una ciutat millor per a tota la ciutadania. Perquè afavoreix la salut i la vida comunitària per a tothom.