Com es poden millorar els serveis d’educació i criança de la primera infància partint de les dades i l’evidència que es genera des de la recerca? Què cal perquè el coneixement informi de forma efectiva i concreta les decisions públiques?

Aquestes van ser algunes de les preguntes que van inspirar una de les ponències de la jornada final del projecte Erasmus+ EDUFIRST, que ha tingut lloc el 21 i 22 de setembre de 2026 a Barcelona per tancar aquest projecte sobre serveis d’educació i criança de la primera infància en 3 ciutats europees: Barcelona, Milà (Itàlia) i Tempere (Finlàndia).

La taula rodona «Research-Based Knowledge to Better Address Current ECEC Services Challenges» va reunir Sílvia Blanch, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona; Martino Serapioni, coordinador de recerca de COFACE Families Europe, i Laia Pineda, directora de l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona i va ser moderada per Sabilah Eboo Alwani. La taula rodona tenia com a centre el repte de proposar sistemes millors de cara a l’elevat entorn social de la inversió en la primera infància.

La manca de polítiques i el childcare gap

Sílvia Blanch va defensar que l’acompanyament a les famílies ha de formar part estable de l’oferta pública i hauria de començar durant l’embaràs, ja que els primers 1.000 dies de vida condicionen la salut, l’aprenentatge i la resiliència. Arran de la revisió de 102 assajos aleatoritzats en 33 països, van poder confirmar-se els beneficis del suport a la criança en els tres primers anys i, segons Blanch, el que manca són polítiques, més que evidència. Martino Serapioni, d’altra banda, va situar el problema en la fragmentació dels sistemes europeus i, en particular, en l’anomenat childcare gap, el buit entre el final del permís parental ben remunerat i l’inici del dret a una plaça d’educació infantil. Segons COFACE, només cinc països l’han tancat: Finlàndia, Suècia, Dinamarca, Estònia i Eslovènia.

Després de recordar la corba de Heckman, que situa en els primers anys de vida el màxim retorn social de la inversió pública, Laia Pineda va aportar dades de Barcelona en les quals, el curs 2024-2025, el 45,9% dels infants de 0 a 2 anys de la ciutat estava escolaritzat: un 27,0% en escoles bressol públiques i un 18,9% en llars d’infants privades. La tendència, per tant, és positiva i això fa que Barcelona encapçali les grans ciutats de l’Estat, amb un 25% davant de l’11% de Madrid: tanmateix, la demanda no està totalment coberta.

El rol dels intermediaris de coneixement

La intervenció de Laia Pineda va aprofundir en un aspecte fonamental: què cal perquè el coneixement arribi efectivament a les decisions públiques. La seva tesi inicial és que aquest procés no és automàtic ni es produeix pel sol fet d’investigar; és un art que requereix aprenentatge. Si tot i la claredat de la recerca les polítiques avancen lentament, escau preguntar-se per què.

El nucli conceptual de la ponència va ser la figura de l’intermediari de coneixement. A partir del treball del Joint Research Centre de la Comissió Europea, Pineda va sostenir que la connexió entre recerca i política requereix un espai compartit i unes competències específiques: entendre la política i la ciència, observar i sintetitzar la recerca, escoltar les famílies, els professionals i els mateixos infants, col·laborar entre àrees municipals que sovint treballen aïllades i comunicar amb llenguatges adaptats a cada públic. Aquestes competències responen a una tensió estructural, ja que mentre que l’evidència es mou en un temps acadèmic, lent i estructurat, l’acció política ho fa en un temps ràpid i no lineal, que sovint no deixa espai per assimilar resultats.

En aquest sentit, Pineda va presentar l’Institut Infància i Adolescència com una unitat pública de coneixement, petita i especialitzada, que aprofita la recerca existent per connectar tres esferes: el coneixement, les polítiques públiques i el debat social. I va posar, com a exemple, el que l’Institut ha fet en els darrers deu anys en relació a l’àmbit específic de la petita infància, en què aquesta funció de pont s’ha concretat a informar de la importància estratègica de la petita infància, monitorar com viuen els infants a la ciutat, participar en l’elaboració de plans municipals i acompanyar el disseny de serveis, com la xarxa d’espais familiars. Per il·lustrar-ho, Pineda va escollir la guia Comença la vida, comença Barcelona 2025 (Guia 0-6), adreçada a les famílies amb infants fins a sis anys, en què cada decisió respon a una evidència. Ja que l’accés als recursos no es dona de manera natural, especialment per a les famílies vulnerables, la guia es va acompanyar d’una estratègia perquè arribés a totes les famílies i es difongués entre els professionals. Com que cal estimular totes les esferes de la vida de l’infant, a la guia s’incorpora la cultura, l’esport i la natura al costat de l’educació i la salut. Aquesta també explica per què és important cada àmbit, incorporant la perspectiva de drets i la importància de la revisió d’imatges per evitar que siguin estigmatitzadores i, així, poder reflectir la diversitat cultural i de rols de gènere.

Temps, confiança i apostes de continuïtat

En el debat, Pineda, preguntada per com aconsegueix la recerca fer canviar els decisors, va assenyalar el temps i la confiança com a factors decisius. Va posar dos exemples que han resistit els canvis polítics: l’Observatori 0-17 BCN, que recull any rere any dades sobre les condicions de vida dels infants segons el barri, i l’escolta periòdica dels mateixos infants. Totes dues estratègies tenen el coneixement preparat abans que la política el demani i salven així el desfasament de temps. Sobre metodologies, va defensar la combinació de mètodes quantitatius i qualitatius i el valor de l’escala de ciutat per entendre les desigualtats internes.

En conjunt, la taula va coincidir que el nucli de la conversa és la traducció de l’evidència en polítiques, més que no pas la seva generació. Des d’escales diferents, les tres intervencions van assenyalar reptes compartits: superar la fragmentació dels serveis i articular-los al voltant de les famílies, entendre la primera infància més enllà de l’escola bressol, garantir l’estabilitat de les polítiques més enllà dels cicles electorals i disposar de dades i mètodes capaços de fer visibles les desigualtats.

A més, Laia Pineda va introduir un concepte clau a la conversa: el concepte de la mirada adultocèntrica, que impedeix veure els infants i entendre què vol dir ser-ho avui en dia.

La taula rodona, doncs, va destacar que la qualitat dels serveis de primera infància depèn tant del coneixement disponible com de les estructures, el temps i la voluntat política que permeten convertir-lo en decisions.