Què passa quan preguntes a 4.000 nois i noies “com estàs”?

17/07/2017 Joana Pagès, Natàlia Gonzàlez

Com estàs? És una pregunta que fem al nostre entorn i que també ens fan sovint. No sempre és una qüestió fàcil de respondre. En Carles Capdevila comentava que és “la pregunta més difícil” i és que depenent d’en quin moment personal ens trobem, la respondrem més o menys ràpid i amb més o menys alegria. Durant quatre mesos, una psicòloga amb ganes d’integrar el nou coneixement sobre el desenvolupament dels infants a l’educació (la Natàlia) i una geògrafa i demògrafa convençuda que la infància té un paper molt important en el territori (la Joana), ens hem dedicat a visitar un total de 52 escoles de Barcelona per realitzar l’enquesta de benestar subjectiu de la infància a Barcelona, un projecte que realitza l’Institut Infància i Adolescència per encàrrec de l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament de Barcelona.

Hem recorregut tota la ciutat, moltes aules, hem parlat amb molts mestres i, sobretot, ens hem comunicat amb molts nois i noies (quasi 4.000). Amb una àmplia bateria de preguntes  fèiem reflexionar als infants sobre el seu benestar.  D’ells i elles, n’hem vist les cares, els hem escoltat, ens han escoltat, hem procurat resoldre els seus dubtes i hem intentat que el fet de contestar l’enquesta fos una experiència el màxim plaent possible. Abans que res: chapeau per tots i totes els qui han respost. En la nostra tasca d’acompanyament hem comprovat que fer-ho requeria una actitud i una concentració importants. Ara, posant la mirada enrere veiem que tenim dues coses: el recull de les dades i les experiències que hem anat vivint durant aquests mesos.

La Natàlia i la Joana fent l’explicació del projecte als nois i noies de l’Escola Mestre Morera

Què cal tenir en compte a l’hora d’entrar a una escola per a fer enquestes?

Quan entràvem a una escola era una immersió a un petit i gran món alhora. Els murals penjats a les parets, l’ambient als patis entre sessió i sessió, l’entorn o l’espai, ens donaven informació sobre l’escola. Aquests elements també ens indicaven que nosaltres allà només hi érem per una funció molt puntual i que, per tant, havíem de ser respectuoses.

La nostra estada a l’aula despertava curiositat i era singular i ho era, també, perquè sovint ens hi acompanyava una maleta gran de rodes carregada de tauletes. Les tauletes eren el suport necessari per poder fer les enquestes en format digital, en cas que no hi haguessin prou ordinadors a les escoles. Un format molt d’agrair pels infants, acostumadíssims a l’ús de les tecnologies per fer treballs, comunicar-se i jugar.

A l’inici del treball de camp, estàvem pendents que no hi haguessin problemes tècnics (ja que l’enquesta es responia de forma digitalitzada via ordinador o tauleta) i que tothom pogués contestar-la. Un cop garantida la part tècnica, la nostra feina agafava un altre caire. Era el moment de:

  • Fer una introducció clara, propera i ordenada explicant qui som, per què hem vingut, amb quina finalitat i el funcionament tècnic del qüestionari.
  • Vetllar per mantenir una comunicació fluïda i donar confiança als nois i noies, que era la clau per animar-los a que ens fessin preguntes abans, durant i després de la sessió. La comunicació també calia que fos bona amb l’equip de mestres ja que són qui més coneixen als infants i el seu paper ha estat essencial perquè les sessions del treball de camp es desenvolupessin amb èxit.

Setmana rere setmana, ens coneixíem millor les preguntes i quan algú alçava la mà ja sabíem més o menys cap on aniria el dubte. A mesura que passaven els dies, la nostra sensibilitat cap als temes que tracta el qüestionari augmentava i vèiem que les nostres indicacions eren més precises. La nostra capacitat d’observació s’anava aguditzant.

Una de les sessions de l’enquesta, a l’escola Sant Ramon Nonat

L’ètica en la recerca amb infants i el suport emocional que implica

La dinamització del treball de camp no ha estat només assegurar que els infants contestessin l’enquesta sinó que hem anat descobrint que el fet d’enquestar anava molt més enllà d’això.

El “Projecte d’Investigació ètica amb infants” (Ethical Research Involving Children-ERIC), creat pel Fons de les Nacions Unides per la Infància (UNICEF, 2013), ens ha servit com a marc de referència per valorar què és important i imprescindible a l’hora d’encarar un projecte de recerca dirigit a infant per tal de donar rellevància a l’acompanyament dels nois i noies durant la fase de recollida de dades. Bàsicament, en destaquem 3 aspectes:

  1. Resoldre dubtes. La dificultat principal es donava quan els infants no comprenien el significat de les preguntes. Hem fet un acompanyament tot llegint l’enquesta o donant explicacions en altres llengües quan era necessari (anglès o francès). A més, quan un infant requeria una atenció més específica, moltes vegades era una de nosaltres qui es dedicava a donar suport individualitzat. De fet, que l’equip del treball de camp estigués format per un mínim de tres persones era un requisit per poder oferir aquest suport. D’altres vegades, el/la mestre/a era qui s’encarregava de donar aquest cop de mà.
  2. Donar suport emocional. No tot han estat dubtes de comprensió lectora o idiomàtiques, podríem dir que aquestes eren les qüestions senzilles. Amb les preguntes que presenta l’enquesta hem remogut sentiments tant en un sentit positiu com negatiu. L’enquesta era un moment reflexiu per a molts dels nois i noies que es posicionaven en temes tan importants com són les relacions familiars, d’amistat o com se sentien amb ells mateixos. “Quan us preguntem sobre el benestar, segurament també pensareu en coses que no us fan sentir bé”, comentàvem, “nosaltres estem molt agraïdes tant si contesteu el qüestionari com si no ho feu: la participació és voluntària”. Calia remarcar-ho perquè tot i que l’experiència de contestar el qüestionari era molt ben rebuda per la gran majoria de nois i noies, també hi ha hagut persones per a qui algunes preguntes es feien més feixugues. Donar resposta als casos en què percebíem malestar era imprescindible per garantir que l’experiència de respondre l’enquesta fos agradable

A la pregunta “quines són les preguntes
que més t’han agradat del qüestionari?: “La de si estic
satisfeta amb els amics que tinc. Perquè m’agrada
recordar-me a mi mateixa que tinc unes amigues estupendes”

 “M’han agradat totes les preguntes perquè
m’ha entretingut fer-ho i he pensat un moment sobre mi”

 “No m’ha agradat q em preguntessin sobre el temps
lliure pq en tinc poc i m’ha fet sentir incòmode”

Al llarg de les diferents sessions del treball de camp, vam anar elaborant una manera de reaccionar a aquestes necessitats o situacions que se’ns presentaven. Vam constatar que és impossible observar sense intervenir ni deixar de donar una resposta davant d’una situació,  tal i com deia Watzlawick (1989), “és impossible no comunicar, ja que tot comportament és una forma de comunicació”, i nosaltres aplegàvem informació, però amb aquesta recollida, també causàvem un impacte, ja que l’enquesta convida a la introspecció i a l’autoreflexió.

En Jordi i la Natàlia resolen dubtes a l’escola La Farigola del Clot

Com ho vam resoldre? Amb escolta activa i, sobretot, empàtica. En ocasions, als participants se’ls obrien portetes de malestars o inquietuds. El que fèiem nosaltres era, d’una banda, atendre què ens estava dient l’infant, quina era la seva necessitat, si havia parlat del seu malestar amb alguna persona de confiança (família o amistat) o bé si volia parlar-ne amb el/la mestra/e. D’altra banda, li demanàvem què volia en aquell moment i què podíem fer per donar-li suport. Algunes d’aquestes situacions van acabar amb una petició per part de l’infant d’una trobada amb el/la mestre/a per parlar del que li havia sorgit arran de l’enquesta. D’altres, es van convertir en debats més oberts entre companys/es. La nostra resposta garantia que estàvem acompanyant activament, i de manera adequada per l’infant, als efectes derivats de contestar l’enquesta.

  1. Agrair la participació. Al final de cada sessió, quan ens retornaven el full amb un parell de preguntes obertes on se’ls demanava la seva opinió sobre el qüestionari, agraíem la participació individual. A mesura que ha estat possible, també hem fet un tancament general de la sessió o en petits grups preguntant amb veu alta què els havia semblat l’experiència, quina opinió tenien del que estàvem fent i si hi havia preguntes que els haguessin sorprès. Totes aquestes opinions dites en veu alta, després d’haver respost, eren molt interessants i sovint es creaven debats bonics. Els nois i les noies tenen molt a opinar!

Equip cohesionat, trobades constants.

Per poder desenvolupar el treball de camp calia disposar d’un espai de reflexió entre els membres de l’equip per tal que la comunicació fluís i poguéssim compartir el procés i  desenvolupament del treball. En el nostre cas, ha estat a l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona. Almenys un cop per setmana, dedicàvem un temps per fer una posada en comú amb la Maria Josep Corominas, que ha coordinat el treball de camp, per tal d’intercanviar les experiències viscudes, els dubtes i les sensacions que anàvem tenint. En aquest sentit, ens hem sentit escoltades i que teníem el suport que necessitàvem. Totes aquestes reflexions que fèiem durant el treball de camp no han fet més que engrandir l’experiència.

En darrer lloc, considerem que ha estat clau formar un equip cohesionat. D’un costat, per una qüestió pràctica de poder “anar a l’una” a l’hora de presentar l’enquesta i, de l’altre, perquè ha estat molt enriquidor el fet que les nostres formacions provinguin de diferents camps (geografia i psicologia) contribuint a generar mirades diferents d’un mateix fenomen.

L’equip habitual d’enquestes el formàvem nosaltres dues i una persona més, o la Montse Yuste o el Jordi Solsona, de l’empresa Gesop, especialitzada en estudis d’opinió. També la Maria Josep Corominas, com a coordinadora del treball de camp, a vegades ens ha acompanyat a les escoles i ha estat sempre pendent de nosaltres des de l’Institut. Puntualment, també han vingut el Pol Maceira, la Laia Pineda i el Cristian Díaz.

Què ens emportem de les experiències viscudes?

Escoles a la ciutat. Viure a la ciutat de Barcelona és una cosa, però viure-hi tot observant-la, n’és una altra. El fet que pel treball de camp haguem voltat per tota la ciutat, ens ha fet descobrir-ne indrets que no coneixíem i redescobrir-ne d’altres: ara la coneixem millor. A més, hem parlat amb nois i noies de tots els districtes i hem percebut diferències entre escoles depenent de la zona. Les necessitats i oportunitats varien segons l’àrea -i això que estem parlant d’un territori molt definit i concret, la ciutat de Barcelona- i, aquesta, és una característica que hem anat observant al llarg de les nostres visites a les escoles.

El treball de camp ens ha permès conèixer, per un període de temps molt curt i de manera superficial, diferents essències i ambients que es respiren tant a les escoles com als seus voltants. L’accés per arribar a l’escola, els espais de joc i les cases properes eren senyals que ens apropaven a la realitat dels infants, una realitat que s’analitza en perspectiva de benestar.

 I ara què?

Ara queda la segona fase del projecte, que començarà a la tardor i en què, a través de tallers, es contrastaran amb els infants els resultats obtinguts i s’escoltaran les idees que tenen per poder extreure propostes concretes de millora. Nosaltres ens retirem del projecte, ja que acaba el nostre pas per l’Institut a través de la col·laboració amb Barcelona Activa, però seguirem molt atentes al desenvolupament i al retorn dels resultats de l’enquesta amb què ens hem compromès amb els 3.971 nois i noies que hi han participat.

Projecte relacionat